Últimament, des de tots los organismes internacionals s’ha insistit en la idea de la seguretat en termes militars. La idea de protecció davant d’un “enemic”, que sempre es presenta en abstracte i sempre queda desdibuixat, ve acompanyada d’un avís: tocarà fer ajustos (per la seguretat de tots, clar). I, com ja en tenim experiència, estos ajustos ja sabem que estan encaminats a asfixiar, encara més, l’estat del benestar. L’hora és greu, mos diuen (i mos deien), i la seguretat de tots requereix esforços (pels de sempre).
I mentre mos regalen por per vendre’ns seguretat, com deia aquella pintada, potser hauríem de parar un moment per pensar de què parlem quan parlem de seguretat. On queda la seguretat de poder dormir sota un sostre? La seguretat de poder posar un plat a taula? O la seguretat de saber que, si estem malalts, tindrem garantida l’assistència mèdica?
Parlem de seguretat? Ara mateix hi ha unes 224.000 persones a Catalunya que reben ajuda alimentària. Persones que no tenen la seguretat de poder posar un plat a taula cada dia, o que depenen de la caritat per fer-ho. A la mateixa balança, tenim que la pagesia, que també depèn dels capritxos del mercat, tampoc té la seguretat de poder-se mantindre a través de la seua pròpia faena.
Davant d’este panorama, és difícil imaginar escenaris esperançadors de futur, però la voluntat és tossuda i moltes vegades supera la realitat. Per exemple, darrerament, a alguns pobles i ciutats de França s’han posat en marxa iniciatives coordinades entre institucions públiques i assemblees ciutadanes que han proposat una seguretat social alimentària. Tot i que a cada regió les característiques del projecte poden variar en algunes qüestions, la proposta es basa en la creació d’un fons públic d’alimentació que permet distribuir un crèdit mensual universal a cada persona per comprar aliments de proximitat i saludables.
Això es combina amb aportacions particulars que depenen de les cotitzacions. Per exemple, una persona amb pocs ingressos pot aportar 10 euros mensuals i rebre’n 150, mentre que algú que té un poder adquisitiu més alt pot aportar-ne 50 i rebre’n igualment 150, i així de forma progressiva. Estos diners se transformen en una moneda local que només se pot gastar en aquells establiments adherits al projecte i que segueixen los criteris acordats per estes assemblees ciutadanes (productes de proximitat, ecològics, etc.).
Tot això, què ha permès? Per una banda, que un dret tan bàsic com és l’alimentació no estigue supeditat als teus ingressos econòmics. És a dir, que quan diem que l’alimentació és un dret bàsic, realment sigue un dret bàsic. Que les grans cadenes de supermercats que tothom té al cap no siguen qui marquen los preus que ha de rebre la pagesia pels seus productes, ni tampoc marquen lo preu que ha de pagar la població per accedir-hi. Que la pagesia tingue garantida la venda a un preu just dels seus productes. Que tant la ciutadania com la pagesia puguen tindre més poder de decisió sobre què cultivem i en quines condicions, i que es reactivi lo sector primari.
Això, més que una utopia, s’ha transformat en la realitat de moltes de les zones on s’ha posat en pràctica. Es tracta d’entendre lo dret a l’alimentació com entenem lo dret a la sanitat o a l’educació. Si una metgessa o un professor reben un salari per part de l’estat perquè entenem que fan una labor essencial, per què no hauríem d’assegurar-nos que la pagesia, que és qui mos garanteix l’accés a un bé tan bàsic com l’alimentació, tingue los mateixos drets?
L’exemple francès és només (de moment) un pla pilot a petita escala, però que es podria extrapolar a més gran escala si hi hagués voluntat política. La seguretat social alimentària mos permetria accedir a aliments de proximitat i de qualitat, i permetria, alhora, encaminar-nos cap a una major viabilitat del sector primari.
I sí, és evident que els problemes de la pagesia van més enllà dels preus. Qüestions com l’accés a la terra, l’excés de burocràcia o els problemes derivats de la crisi climàtica són només alguns dels reptes als quals s’enfronta (mos enfrontem). La solució que ara mateix hi ha damunt la taula és més mercat, i ja hem vist que més mercat ha estat lo que mos ha portat fins a la situació en què mos trobem.
Així doncs, sí, reclamem més seguretat. La seguretat de saber que podrem accedir a un habitatge digne, la seguretat de saber que podrem accedir als serveis sanitaris, o la seguretat de tindre garantit un plat a taula.