L’artista japonès Tomonaga Tokuyama mostra la seua obra en el marc de l’Eufònic
Les dades i els llenguatges computacionals constitueixen la font d’inspiració, la matèria primera i el mitjà a través del qual prenen forma les obres de Tomonaga Tokuyama, artista japonès afincat a la capital francesa i creador de la instal·lació que se pot visitar al centre d’art Lo Pati fins al 20 de setembre. Els algoritmes són una de les principals eines de treball d’este artista-programador, que amb les seves instal·lacions i creacions multimèdia examina les condicions de la percepció humana i les correspondències entre sentits.
La lletra f que apareix al títol de la instal·lació f₃( ) (2021), la tercera d’una sèrie iniciada l’any 2016, fa referència a una funció matemàtica. El parèntesi buit, per la seva banda, al·ludeix a l’espai on esta operació abstracta se manifesta materialment. Els algoritmes utilitzats en esta peça tradueixen els sons en una sèrie d’impulsos lumínics i creen un espai que Tokuyama descriu com un “jardí de camps computacionals”, on els cossos en moviment dels visitants es converteixen en un element constitutiu i constituent de l’obra.
A Replacing #1 (2021), dues pantalles mostren una sèrie d’imatges aèries obtingudes per satèl·lit. Tot i que desconeixem la localització dels espais, sí que en reconeixem les característiques geogràfiques i els diversos elements que en formen part. Immediatament després de l’aparició de cadascuna d’estes fotografies, els algoritmes reorganitzen els seus píxels per convertir-les en una sèrie d’intricades textures geomètriques. Els minúsculs fragments d’informació visual continguts a la pantalla són exactament els mateixos que abans, però la imatge que inicialment reconeixíem com un espai ha desaparegut.
Si a f₃( ) ens trobem en un espai dinàmic que acull el visitant i el convida a interactuar en temps real, els algoritmes de Replacing #1 esborren el paisatge i el transformen en un mapa de dades abstracte i impenetrable per als nostres sentits. En el primer cas, l’algoritme transforma i augmenta la nostra experiència d’habitar un espai; en el segon, recodifica la imatge d’un lloc i neutralitza la possibilitat de reconèixer-lo com a tal. En ambdós casos, l’algoritme articula allò que Gaston Bachelard va anomenar “imatge poètica”:
aquell espai que el poeta, en el seu estat de somni, desvela a la manera d’una “alteritat irreal de la realitat”.
