La passió irracional d’Andrea Queralt pel cinema i les històries universals

Andrea Queralt (Alcanar, 1989) és productora i guionista de cinema. Va escollir la seua professió a la vegada que descobria les pel·lícules. “La meua relació amb el cine se remunta a la meua infància més llunyana, sempre he sigut molt cinèfila, d’una manera completament precoç, desmesurada i irracional. De petita ja mirava pel·lícules en blanc i negre, tenia una relació molt forta amb les imatges, les històries, tot el que representava la ficció, la posada en escena…”, explica Queralt. Amb el pas de l’adolescència, esta pulsió per la pantalla no va desaparèixer, sinó que va seguir alimentant-se amb l’acompanyament d’un oncle, amb qui anava sempre al cine. Descobria títols també a través del servei de préstec de la biblioteca d’Alcanar. “Vaig fer, d’un món sense internet, una xarxa per omplir-me i per donar-me els mitjans per perseguir esta vocació”.

Actualment, la productora i guionista viu a París. Ha participat en pel·lícules multipremiades com O que arde (2019), Matadero (2022), Sobretodo de noche (2023) o Pepe (2024), el director de la qual, Nelson Carlo de Los Santos Aria, acaba de rebre l’Os de Plata a millor direcció a la Berlinale. Però entre reconeixement i reconeixement, el procés de produir un llarg és costós i invisible a ulls del gran públic. “Fer una pel·lícula és una aventura molt complexa i molt llarga. El productor o productora és l’única persona que s’encarrega d’estar present i pendent de tot, permanentment, des de l’inici fins al final. Entremig passen anys, problemes i molta gent”. Llegir versions, treballar de la mà de directors i directores, dels guionistes, buscar finançament, consultors, el millor equip tècnic i artístic… la faena de Queralt com a productora se basa en aglutinar tots els recursos que té a l’abast per acabar creant el millor film possible.

Com decidix una professional del cinema els projectes en que vol veure’s immersa? I la pregunta del milió: com sap si una pel·lícula serà bona? “Decidixo si entro a formar part d’un projecte pel cineasta, per la persona que portarà la pel·lícula. A mi me servix fer una distinció entre realitzador i cineasta. Un realitzador és com un tècnic més que executa un guió, que ho fa tot molt correctament però, al final, tens pel·lícules sense cap personalitat, com si haguessen fet un pastís seguint una recepta i sense posar-li cap toc personal. En canvi, els cineastes són artistes que em fan creure que el seu univers i la seua sensibilitat són úniques, que el seu vincle amb la pel·lícula és tan fort que això farà que el resultat tingue este toc especial que podem anomenar ‘cinema d’autor’”. Tant els cops que Queralt ha treballat de productora com de guionista, conta que poder acompanyar un professional amb una visió clara l’apassiona. “Per seguir amb la metàfora, és com tenir accés a una cuina i a esta intimitat creativa. Entens per què esta persona és singular i per què la pel·lícula serà única”.

Una de les etapes de creació preferides de l’artista canareva és el desenvolupament del guió. “M’interessa moltíssim perquè és aquí on comences a imaginar. S’encén l’imaginari i se comença a construir un relat. Prens consciència d’uns personatges, d’uns temps, d’uns espais… i, com a productora, comences a projectar-te, a pensar com trobaràs els mitjans perquè allò sigue possible. Esta etapa és increïble perquè tot està obert i tot és possible”. Com a guionista, Queralt explica que la seua base per escriure és la literatura que va devorar d’adolescent, però que el llenguatge del cinema és radicalment diferent al de la narrativa o la poesia. “Per escriure un guió és fonamental pensar en imatges. L’utilització de la llengua és, exclusivament, un mitjà tècnic per contar una manera de filmar, més que per embellir-se a si mateixa o per seduir al lector. És una eina de treball. De vegades hi ha gent que defensa el guió d’una manera tan literària, que després pot afectar molts altres factors posteriors, com el rodatge, el muntatge o la postproducció”.

Per a ella, una bona pel·lícula és aquella que té un univers propi per explicar, i sembla que este tret el troba en el cinema actual. “El cinema espanyol i català recent està presentant, cada vegada més, una gran capacitat, mitjançant elements molt concrets i molt tradicionals, d’invocar emocions molt universals. Crec que això és una cosa que el cinema sempre ha tingut. Les pel·lícules japoneses mudes dels anys 20 parlen d’emocions universals, tot i estar anclades a un univers molt particular i molt local, igual com ho fan les americanes dels anys 40 i 50. Les emocions cinematogràfiques sempre són universals, i els temes universals seguixen molt presents en la manera en que seguim fent pel·lícules avui en dia: relacions entre pares i fills, històries d’amor…”.

Pepe, l’últim film on ha participat i que ha estat guardonat en un dels festival més importants del món, és un exemple del cinema que perseguix Queralt. El cineasta al capdavant del projecte ha explicat la història d’un hipopòtam. “És dels guions que més m’han emocionat en llegir-los, està basat en fets reals. Conta la vida i mort de Pepe, un hipopòtam que va nàixer a Namíbia i va ser transportat a Colòmbia per Pablo Escobar, que tenia un zoo privat amb animals africans. En morir Escobar, els animals van ser distribuïts per diferents zoos del nord del país, a excepció dels hipopòtams. Els van dixar al riu Magdalena. En aquella època, als anys 90, n’hi havia quatre o cinc, i ara n’hi ha un centenar”. Per la por dels ciutadans i els estralls que ocasionaven al medi de la zona, se va decidir caçar-los i matar-los. Pepe és el primer que van assassinar. Una història que parla de la innocència i el lligam entre dos continents, però també de la colonització i del passat del propi país del director, la República Dominicana. Un relat tan petit i concret com pot ser el d’un animal salvatge, però alhora tan universal com el d’una nació sencera.