per Alba Blanco
Fa un mes acabava el curs amb els meus xiquets i xiquetes de primer de primària. Ells i elles, en aquelles caretes d’innocents, em preguntaven si l’any que ve els seguiria acompanyant sent la seua tutora. Jo sempre els responia: tant de bo que si, ja sabeu que us tornaria a escollir mil cursos més! Llavors intentava canviar de tema ràpid per no dramatitzar la situació. Jo ja tenia un nus a l’estómac terrible. Els deia que no es preocupessen, que passés el que passés els aniria a veure i podríem quedar per jugar. Tots respiràvem més tranquils i seguíem la classe amb normalitat. Però el penúltim dia de curs, mentre fèiem la data i el temps, un nen de la classe va aixecar la mà: Alba, però per què no podem marxar de vacances sabent si tu continuaràs amb nosaltres? Com li explico a un nen de sis anys que, tot i ser funcionària, el Departament és un món d’incerteses, que de vegades podrien ser inclús injustes, i que tot va ben endarrerit?
I és que darrere del mirall que gairebé tots i totes veieu (les vacances, les tardes lliures, les excursions, els dies de lliure disposició…) hi ha un gran nombre d’incerteses immenses. Incertesa d’acabar el curs i no poder explicar al teu alumnat on estaràs l’any vinent, incertesa per programar un curs nou amb un currículum recent sortit, incertesa de no saber quina és la visió de futur que es busca a Catalunya en l’educació, incertesa en fer i desfer… El treball de posar notes per les nits, les llargues tardes de fer correccions, reunions amb l’equip i les famílies, la creació de nous materials, fer de psicòloga en algun moment que altre i un molt llarg etcètera.
Amb tot el que estem vivint els docents estos últims anys, sobretot pel que fa als canvis constants del Departament, se respira un cansament i un malestar comú. Surts al passadís i es van comentat noves propostes per al curs vinent: capses d’aprenentatge, tallers, robòtica… Estarem encertant amb el que s’està demanant? Ens canviarà alguna cosa el Departament en començar el curs? Hi haurà alguna normativa d’última hora? El nou govern ens afectarà? Esta metodologia serà l’adequada? Creieu que serà correcte per a ara i per a un futur? Teniu el C2 de Català? Us heu tret el B2 d’anglès? Heu posat les notes qualitatives a Esfera?
Des de ben amunt s’omplen la boca amb discursos i frases ben engalanades: l’educació ho és tot, l’educació ha de ser una prioritat, destinarem per a educació mil mestres més… i vinga, una rere l’altra. Doncs sí, òbviament que l’educació ho és tot, perquè sense educació, sense aprenentatges, no hi hauria caixers ni caixeres, ni metgesses ni infermers, ni camioneres, ni farmacèutics, ni un llarg seguit d’oficis. Perquè sense educació no podríem ni tenir un diàleg per prendre una mínima decisió amb un fonament crític. I tota esta llarga llista de peròs es van acumulant, un rere l’altre. Sense plantejar-se la gran importància de la qualitat d’un bon ambient escolar. Perquè este és el motor de qualsevol escola: estar bé i tranquil·la. De respirar i sentir que tot allò que fas té un sentit amb un bon fonament i no canviarà cada curs. Sentir pau interior. Escoltar el xiuxiueig del teu equip regalant paraules boniques, compartir propostes enriquidores, constructives i noves. Però desafortunadament, últimament, costa trobar el temps per poder gaudir de tota esta part positiva de la nostra professió.
Amb tot el que estem vivint els docents estos últims anys, sobretot pel que fa als canvis constants del Departament, se respira un cansament i un malestar comú.
Alba Blanco, mestra d’Infantil i Primària.
Perquè la meua faena és molt humana. M’atreviria a dir que una de les més humanes que existeix. La meva faena no és explicar les sumes portant o quina diferència hi ha entre un nom propi i comú, sinó que m’he d’assegurar que ho entenguen i que ho sàpiguen aplicar al seu dia a dia. Que arriben a casa i expliquen què és allò que han après amb il·lusió. Que puguen compartir el que han après a través del conte de la setmana: la Maria té dos pares, en Bernat té una mare, etc.
Així doncs, esta hauria de ser la nostra preocupació com a mestres, però no podem obviar el que ens fan viure. I ens afecta.
La motivació i l’energia que desprenem els i les mestres és la gasolina dels nostres estimats alumnes. Perquè som el seu mirall i la seua persona de referència i perquè ells i elles ja ens coneixen amb només una mirada o un gest.
I mentrestant vivim en este sac de confusions, de les quals us n’he fet cinc cèntims, a mi m’espera una classe de dinou nens i nenes cada dia. I ara si que us puc dir que també l’any vinent. Ells són capaços de fer-m’ho oblidar tot. I quina sort! Perquè mentrestant us he explicat tot l’anterior de ben segur que no havíeu pensat en els protagonistes de tota esta història, els nostres (meus) infants. Dic meus perquè encara no soc mare, però ja els sento com si fossen tots i totes els meus fills i filles. Així soc jo, des de ben petita desitjant ser mestra i actualment ho soc de vocació, perquè no hi hauria res més al món que em pogués fer sentir més viva ni més feliç.