Els oficis moren ràpid i, amb ells, la identitat. Com a emprenedores i directores del mitjà digital A Prop, ens trobem gairebé a diari amb professionals que estan convençuts que l’ofici morirà amb ells, que miren amb llàstima el futur de les faenes de sempre. Ens ho explicava Jordi Lluch, forjador i ferrer afincat a Horta de Sant Joan que va arribar a la comarca a la dècada dels 90. Treballa al llarg i ample de la Terra Alta i el Matarranya, i gairebé no té competència. Tampoc hi haurà ningú que seguixque el llegat de Francesc Xavier Borràs, picapedrer de Vilalba dels Arcs amb anys d’experiència a l’esquena i centenars de creacions pròpies. Treballa a casa seua, testimoni de la quantitat d’hores que ha necessitat per perfeccionar la tècnica. A Arnes, Marisa Huguet fa anar el teler i transmet este coneixement als seus alumnes, però els preus dels gegants tèxtils fa que no hi pugue competir. I Martí Badoquio, ramader i pastor de cabres de Bot, ja patix pel futur de la Serra de Pàndols. Els seus animals són els encarregats de netejar el sotabosc per evitar la propagació d’incendis forestals.
Passejant pel port de la Ràpita amb el grup de jugadors de la morra, ens vam fixar en els plafons que rescaten paraules pròpies del vocabulari mariner. Palangre, nansa, varadero, tresmall. Quan els oficis moren, canvien o se transformen, també ho fan les paraules. No perdem només treballadors i producte autòcton, fet a prop de casa, sinó vocabulari que ens enriquix. I les costums i la manera com ens relacionem. Si s’acaben els terrissaires, quan la família se reunix a taula no hi ha peces fetes a mà. Quan no hi ha forners, no hi ha casquetes, ni punyetes, ni fogassetes. Sense les llatadores no tenim cabassos, i sense sabaters no podem calçar espardenyes.