per Marta Sans
Situem-nos, per exemple, en una relació heterosexual: xic i xica es coneixen a un concert, al Tinder, a la faena o a la cua del supermercat. Xic i xica s’agraden, o això és el que creuen. Desig i raó no sempre van agafats de la mà. Queden un dia per fer unes birres, se passen hores parlant i riuen molt. Ella pensa que què interessant que és ell i que ja fa temps que no coneixia ningú així, tot apunta al fet que sí, que és ell, finalment (!). En acomiadar-se, s’abracen i les seues boques se troben. A ella, precisament, aquella besada no li acaba de fer el pes; els llavis massa forçats, la llengua ocupant tot l’espai. Tot i això, continua una estona, perquè li sap mal, ja que la nit havia anat tan bé que és com si ara s’esguerrés alguna cosa. Se separen i ella se’n va a dormir amb un regust amarg, un regust de festa d’aniversari sense espelmes.
L’endemà, ell li escriu. Li pregunta si li apeteix anar al cine, o al teatre, o als monòlegs aquells que fan a la Ràpita, li diu que després poden anar a sopar. Ella té sentiments contradictoris, va estar molt bé tot l’última vegada i estaria bé tornar-se a veure, però també li fa peresa, ja que aquell final no li va agradar. Ella no concep poder dir-li: “M’agradaria tornar a quedar amb tu, però no tinc clar si vull que passe res més.” Li podria dir això, però no li ho diu. Tampoc té clar si vol que passe res, d’entrada no li apeteix; tanmateix, qui sap, potser ara no, però després sí, potser està bé una segona oportunitat. A les pel·lis tot surt bé a la primera vegada, però això no és una pel·li. El desig és complex.
Finalment, queden, i després del sopar ell li diu si vol pujar a casa. Ella accedeix, diu que sí. De fet, li diu que vale, un vale desganat de desig i disfressat de consentiment. El consentiment és enganyós. A casa, oblidant el gintònic que s’ha quedat damunt la tauleta, es despullen, els preliminars comencen, però a ella no li agrada, no hi està a gust. Mentrestant, pensa que té dos opcions, acabar-ho ràpid i fotre el camp, no tornar a quedar més amb ell; o dir-li que prefereix parar, que no li agrada, que no en té ganes, que no hi està a gust. En definitiva, dir que no. Si tria la segona, no sabem què passarà ni com reaccionarà ell, però ella projecta en la possible reacció d’ell l’opinió pública, els juís masclistes i aquell adjectiu mal trobat de calenta polles. Si tria la segona, s’haurà d’enfrontar a la culpabilitat, a la seua pròpia vulnerabilitat, a la fragilitat d’aquell consentiment que no ha anat acompanyat de l’entusiasme. Si tria la segona, estarà desafiant tot un sistema que no li ha ensenyat a dir que no, que li ha imposat tot el que li ha d’agradar, al “Señorita, si usted no quería, por qué aceptó irse a casa del señor?“
Triar la segona és desconstruir anys i anys de patriarcat obligant-nos a dir que sí. Sí a tot, sí a la puresa del desig, sí a consentir. I consentir implica que hi ha algú altre que pregunta, algú altre que dona el primer pas. Quan consentim, som agents passius. Triar la segona és acceptar que no sempre hem de tenir clar el que volem, acceptar que no és un crim explorar els límits. I per poder explorar els límits de la sexualitat, cal la seguretat de poder dir que no en qualsevol moment. També cal saber que este ‘no’ serà acceptat, no només pel nostre interlocutor, sinó per la societat o per nosaltres mateixes.
La veritable lluita feminista és aquella que reivindica que les dones puguem dir que no lliurement no només en l’àmbit sexual, sinó en tots els àmbits. A la vida m’adono que per als meus companys hòmens és molt més fàcil dir que no, és molt més fàcil dir que no poden assumir certes tasques, demanar coses, tancar la porta quan l’han de tancar. Este podria ser un dels motius pels quals la gran part de les tasques de cures recauen en nosaltres, i sempre som les primeres a dir que sí: a la faena, a l’activisme, a la política, perquè és el que s’espera de nosaltres. Per aprendre a dir que no, cal desaprendre’n molt i cal un gran esforç per part de tota la societat, començant per aquella cosa de forçar les criatures a estimar els oncles o els veïns quan no en tenen ganes. No hem de perdre de vista que el no és no, és tant o més important, però molt més complex, que el només sí és sí. Reivindicar poder dir que no ha de ser una conquesta de la lluita feminista.