Josepa Ribera Barón acaba de rebre el Premi Neus Gràcia Forte d’Òmnium Cultural per la seua trajectòria com a docent a favor de la llengua catalana. Ribera ha estat mestra en diverses escoles de les comarques ebrenques, així com per a adults als cursos organitzats per política lingüística. Destaca la seua incorporació al SEDEC com a assessora i formadora als centres de les Terres de l’Ebre i la seua incorporació al nou equip LIC (Llengua, interculturalitat i cohesió social) fins a la jubilació. Sempre activa en el teixit cultural del seu poble, Xerta, també ha participat en l’ensenyament de la llengua fent de parella lingüística amb el programa Voluntaris per la llengua.
Ara, després d’una vida dedicada a traspassar coneixement, recorda els seus inicis en la docència com un temps “emocionant, tots estàvem il·lusionats per ensenyar el català després de tants anys sense poder-ne fer ús”. Explica que a principis de la dècada dels 80, quan ella cursava Magisteri a Tarragona, “podies escollir l’especialitat de llengua, que és el que a mi sempre m’ha agradat. Vaig fer llengua espanyola, francesa i, a més, com ja havia fet moltes matèries en català, vaig cursar matèries de didàctica de la llengua que em van permetre sortir de la universitat amb el títol de mestra de català en una època en què els mestres havien de fer reciclatge de català per poder donar classes”.
Després de graduar-se, Ribera va començar a treballar a Barcelona, però de seguida se’n va tornar cap a casa. Va estar a les escoles de Paüls, l’Aldea, Ligallo del Gànguil i Roquetes. “Jo sempre ho dic, aquí era com un oasi. Els xiquets no tenien cap problema per parlar en català, al contrari. La dificultat aquells primers anys venia quan havien d’escriure’l, n’hi havies d’ensenyar”. La situació del català a les Terres de l’Ebre era i encara és una excepció al conjunt de Catalunya. Llavors, sobretot a les àrees metropolitanes, la immersió lingüística a les escoles posterior a la dictadura van fer possible que milers de xiquets descendents de famílies migrades d’arreu d’Espanya poguessen aprendre la llengua.
Per a la docent, el vertader repte a les nostres comarques va arribar amb l’onada de migració d’altres països que va començar als anys 90. “Amb l’arribada d’alumnes nouvinguts, les escoles canvien. Al principi, la majoria eren alumnes marroquins. Depenia també de la comarca, perquè al Montsià hi van arribar molts romanesos, i de seguida en van arribar d’altres llocs. Això va complicar la situació, perquè en una classe et trobaves que hi havia diversos alumnes que parlaven en llengües diferents. Això generava angoixa al professorat perquè no sabien com traspassar-los els continguts”. Ribera va entrar a formar part del SEDEC (Servei d’Ensenyament del Català), un organisme creat al 1978 que assessorava les entitats educatives interessades en la normalització lingüística. Des d’allà podia guiar i donar eines als mestres per solucionar estos nous reptes que anaven sorgint a la vegada que es volia blindar l’escola en català. “Se van implantar les aules d’acollida, un recurs temporal on els alumnes s’hi estaven un màxim de dos cursos. Se seguix utilitzant, i així s’accelera l’aprenentatge del català. Primer en la part comunicativa, que és el més necessari i bàsic, i després s’aprèn la llengua de les matèries, el vocabulari de cada assignatura per preparar l’alumne per a l’aula ordinària, perquè sigue capaç de seguir la classe”.
Suport al professorat, formació als docents de les aules d’acollida i implantació de recursos per assegurar que tots els alumnes podien absorbir els coneixements en igualtat de condicions. Són les tasques que va seguir fent quan se va incorporar al LIC (Llengua, interculturalitat i cohesió social) després de l’eliminació del SEDEC. La tasca, però, era la mateixa, i també l’objectiu de Ribera. “No va ser un procés fàcil, i també modificàvem coses a mesura que passaven els anys, perquè el Departament, cada any, fa una valoració de les aules d’acollida i n’estudiem els resultats. Veiem quines estratègies funcionen en relació a les llengües d’origen dels alumnes perquè, per exemple, se va demostrar que hi havia estratègies que amb alumnes xinesos no funcionaven. És molt complex, perquè a la vegada has de conèixer el sistema educatiu anterior que ha tingut cada alumne”.
Amb l’arribada d’alumnes nouvinguts, les escoles canvien
Josepa Ribera Barón, docent
Tot i les dificultats, la mestra té clar que cal seguir una línia clara: l’escola ha de ser en català, i la raó principal és la cohesió social. “A Catalunya hi ha la particularitat que hi ha dos llengües oficials, la catalana i la castellana. Però en termes de cohesió social, que treballàvem molt amb l’equip, el fet d’ensenyar la llengua pròpia del territori que t’acull és una manera d‘obrir-te les portes i d’oferir-te les mateixes oportunitats que a la resta. D’esta manera no es fan distincions, no dixo de parla-te en català perquè ets de fora. Sempre he lluitat i ho he tingut clar per això, perquè és la llengua que ens ha d’unir com a societat, no ens ha de fer diferents, ens ha d’ajuntar”.