Per Núria Sorribes
Des del llançament de la docusèrie ‘Generació Porno’ cada vegada són més les famílies que s’han començat a preocupar pel consum que fan d’aquests vídeos la seva canalla durant l’adolescència i a allò que les aboca.
Per una banda, celebro que aquesta docusèrie hagi calat tan endins a famílies i educadores perquè s’està començant a coure un moviment social perquè (esperem que per fi!) se’n reguli l’accés. Però per l’altra, m’entristeix profundament pensar que realment culpem la pornografia de totes les problemàtiques relacionades amb agressions sexuals i violències masclistes, sobretot, en menors d’edat, sense adonar-nos que va molt més enllà.
És cert que hi influeix, no ho podem negar, però tampoc ho és tot: les sèries, les pel·lícules, les cançons, la publicitat… Els infants i les persones joves reben estímuls d’arreu amb uns missatges que van entrant a marxes forçades als seus cervells, modelant aquesta nova personalitat, fent-los creure que allò que veuen i escolten és el que ha de ser. El camí a seguir.
La majoria de millenials i totes les generacions anteriors vam poder gaudir d’una infància i d’una adolescència singular. Dic això perquè no ens vam haver de preocupar per si teníem molts likes, seguidors o haters. Al final, es tractava de passar aquesta etapa com bonament podies. Desgraciadament, els de la generació Z i Alfa ho tenen bastant més difícil…
Quan entro dins les aules a fer tallers d’educació sexual, sovint apareixen noies que expliquen les seves experiències a les xarxes socials. Experiències que són violències sexuals! Ho tenen tan normalitzat i tan integrat, que ho viuen com si això fos quelcom natural. Se’ls fa estrany pensar que una noia no hagi rebut “fotopolles” a tort i a dret o que els demanin un nude així, sense solta ni volta. Però el més preocupant de tot és que qui ho envia no les coneix de res, ho fa gratuïtament sabent que està parlant amb una noia menor d’edat que, segurament, no està interessada en un personatge de característiques tan singulars.
A mi, realment, el que més em preocupa d’això és el fet que noies de tretze anys normalitzen rebre fotos de genitals masculins com una cosa habitual, com un fet que ha d’ocórrer sí o sí. Per a elles, la solució està en blocar la persona i, en alguns casos, denunciar-ho a la xarxa social (però ja sabem com funcionen les xarxes socials, la seguretat i els filtres). Això acaba quedant en un no res.
Des de la visió adultocentrista és més fàcil dir-li a la noia: “Clar, si penges aquest tipus de fotos tan provocatives, normal que et diguin coses!”. Ens resulta més còmode adoptar aquest discurs que posicionar-nos plegades contra aquest tipus de violències que alguns homes i nois, sense motiu, exerceixen sobre moltes noies i dones joves.
El focus rau en la normalització de les violències masclistes en el nostre dia a dia i no en insistir de pensar que, en el cas de les violències digitals i sexuals, la culpa és de la família perquè li ha donat a la noia un telèfon mòbil abans d’hora o no controla l’ús que en fa. Quan entenguem que ha arribat el moment d’implantar una educació sexual de qualitat, d’apostar per educar nois i noies conscients i respectuoses amb els cossos, que aprenguin a posar límits, que siguin capaces de treballar habilitats socials i comunicatives on l’empatia sigui part de la seva filosofia de vida, haurem entès que la culpa no era del porno, ni de les cançons, ni de les pel·lícules, sinó d’una manca de valors que el sistema patriarcal ens té robats de soca-rel.
