per Mar Sebastià
Matí d’hivern. La humitat impera al Delta. El sol juga a sortir i amagar-se, juga a fer vore que és primavera. Enriquet del Camat fa temps que insisteix que he d’anar a vore unes fotos del bar on va fer el te en llima tot els matins. Abans era més de cafè, però amb els anys ha decidit apartar-lo. Ell ja és prou accelerat. Són dos fotos enormes que ocupen dos parets quasi senceres. Una mostra la badia del Fangar amb el far i uns quants flamencs sobrevolant-la, l’altra, les muscleres a vista de moixó.
Me pregunta si amb la meua càmera també podria fer estos retratos i li dic que no, que el meu objectiu és fix i no ho podria agafar tan d’aprop. “Vaiga”, remuga decepcionat. Mentre paga saluda a uns quants amics del cafè i fa aquella classe de comentaris que fan los iaios per fardar dels néts quan los acompanyen als llocs.
Pugem a la Wolsvagen transporter blanca. La porta costa d’obrir. Seients polsosos coberts en diari i draps. Al darrere i sense ordenar: poals, caixes, cabassos, garrafes i eines vàries. La furgoneta està curtida d’anys i de temporades d’olives, de garrofes, de llenya i d’hort. Li costa arrancar però arranca. Anem sense rumb. A vore què trobem. A vore com estan los arrossars. Alguns en aigua de les últimes pluges. I d’atres completament secs. Carreteretes estretes i mal asfaltades.
Enriquet està serio. Diu que anirem a un lloc que fa més de 40 anys que no xafa. “On això? Com és això?”, li pregunto. “Perquè me van desfer la vida”, contesta. Silenci. No pot soltar-ne una així i quedar-se callat. Enriquet explica’t.
Enriquet me parla d’un Delta salvatge. Molt diferent al que coneixem ara. Cansat del de deixar-se la pell a la construcció, lo seu somni era viure en un ambient natural, envoltat d’animals. Anys 70. En tots los seus estalvis compra un tros de terra prop de la Marquesa. La primera vegada que hi accedeix és en barca. Els pròxims anys se’ls passa aplanant la terra construint, tot sol, un camí per poder arribar a la finca. Construeix també una casa i una granja on fantasieja en posar bous. Prop també hi ha una bassa amb fotges. Carn i peix. Gallines i ous. Viure d’això i viure tranquil, al seu ambient. “Allò era un paradís”, comenta. Però arriben els anys 80 i la Generalitat pretén fer el Parc Natural. La finca ha de passar a mans públiques. Tan si vol, com si no vol. I això destrossa tots els plans de futur d’Enriquet. Tot el treball invertit. Tots los seus somnis. Amb l’administració arriba a un acord per vendre la propietat. Però en un moment on el valor de la pesseta fluctuava d’any en any i la vida pujava tant, tot va perdre el valor molt ràpid.
“El meu projecte de vida estava allí. Tota la meua vida dedicada. Tots lo meus esforços. Dissabtes i diumenges. Trobar la setmana llarga per a treballar, no per a fer festa. Per a treballar allí. Me dien que estava loco. I jo, com més m’ho dien, més força agafava per fer-ho realitat. Sempre dic que anava per un tauló fent equilibris i, en lloc de donar-me la mà, me van pegar una espenteta i me van fotre al desaigüe. Ja no vaig ser mai més qui era. En 50 anys ben complits, ja no em veia en cor per emprendre un altre projecte i tampoc tenia la mateixa força per treballar.”
Seguim el nostre road trip particular i fem cap a la Marquesa. Sorprèn el paisatge devastat. La terra que desapareix. Les dunes que ja no hi són. Enriquet puja a les pedres i mira mar endins.
“Quan érem menuts les vacacions consistien en anar a fer una paella a un lloc salvatge. Tipo això d’aquí que era molt salvatge allavontes. Veníem aquí. Allà al fondo, 500m o 1 km endins, que ara ja és mar. Una vegada fent la paella ascomença a bufar vent. I comença a venir arena dels muntells. Agafem i fiquem l’antaulat per a fer raser. Pos no agafa lo vent, tomba l’antaulat i mos quedem sense dinar?”.
Seguint el viatge m’ensenya desaigües i riets. Parla dels canals i de com homes i dones es van deixar colzes i genolls per fer del Delta un lloc on viure. “Veus esta carretera l’he conegut fer-se jo”, senyala. “I este desaigüe el vam fer natros, a mà”. M’explica com plantaven l’arròs i com pescaven peix de matuta. De baralles d’amos i treballadors. De particions. De com es guanyaven el menjar. “Tot això està canviat. No m’acabo de situar bé. No està com estava”, reconeix.
També recorda la gelada del 56. “Ai lo tano que tocava aquí, sense cap raser de res. Imagina’t. -9 graus. Tot gelat. Tot era gel. Cops de puny perquè mos passés lo fred.” I com pescaven anguiles. “Perquè no me les fotiguessen, me quedava a fer compte de la calada. La mateixa barqueta l’omplia de palla. I allò feia de somier i de matalàs, i de tot. Me quedava a la barqueta dins del desaigüe. I en sun demà sortia i ja tenia la calada feta.”
Mentre me conta tot això, assenyala per la finestra, “Mira los vianderos aquells!”. Se refereix als flamencs. I torna a preguntar si en la meua càmera no els puc agafar bé. “No, iaio, necessitaria un altre objectiu” li contesto. “Llàstima.”
Arribem al port de la Illa de Mar. Valorem si val la pena parar. Al fons veiem dos persones que mos saluden. Mos apropem. Son Abdou i el seu company. Una nova generació de treballadors del Delta, vinguts del Senegal. Enriquet conversa en ells, de camins i atres rogles del terreno. Abdou ens regala un cabàs de llissals i marxem.
“Això és casa meua. Encara que les coses m’haguessin anat millor hagués viscut igual aquí, al Delta.” Li pregunto sobre quin futur creu que té esta terra. “El Delta serà lo que la gent d’aquí voldrà que sigui. Hi ha futur. És una corda que no s’ha acabat. Lo més en contra que tenim és la pujada de la mar. Però si la gent i los governs volen, no serà un problema. Això dependrà dels que manen. Però també dependrà de la gent del poble. Del que voten i del que s’exclamen. A punt de vista meu, lo Delta té molt de futur.”
El sol ja va baixant. Ha sigut un dia llarg i ja és hora d’arreplegar. Veiem los últims rajos entre arrossars i aiguamolls. Arribem a casa. La iaia mos espera anguniada. “Portem faena que los llissals s’han de netejar i demà, si Déu vol, menjarem arrossejat.”
4 comentaris
M’encanta Mar!!! T’estimo i m’encanta que escrigues sobre mon pare
M’has emocionat Mar, la història del teu iaio és la de molts iaios i iaies del Delta. Moltes gràcies per recordar-nos tot el seu esforç, treball i amor per aqu està terra.
Es preciós poder veure el delta a travès dels ulls d’una persona que el sent arrailat dins al seu cor i que té l’esperança de que algún dia tornarà a ser l’espai natural que era.
Un bon relat, felicitats, a Enrique aquest poble li deu més del que ell es pensa, la seua energia i decisió en determinats moments van ser importantíssims.