Mari Chordà (Amposta, 1942) és artista perquè, de xiqueta, va fer llit durant un any sencer. Va tenir una malaltia que ella pensa que “només va ser una qüestió de creixement, però com llavors les coses eren tan obtuses i poc clares en medicina, el metge me va visitar i me va dir que, si no feia llit, als dotze anys aniria en cadira de rodes”. Llavors, Chordà era una nena d’onze anys, inquieta i amb molta curiositat per tot el que la rodejava. “Me vaig quedar tocada perquè era molt petita, i la meua família, encara més. Vaig estar un any al llit i prenent sis Optalidons al dia, un medicament que després se va treure del mercat perquè devia ser horrible”. L’Optalidon va ser un fàrmac molt popular entre els anys 60 i 80. Contenia barbitúrics i creava dependència.
“Però no em va matar del tot”, explica l’artista rient. “Me va impedir créixer bastant, però això és l’única cosa negativa. Va venir a veure’m la filla dels millors amics dels meus pares, Marisol Panisello, que pintava. Me va dir, te deus avorrir molt i veig que omples els dibuixos dels llibres amb els llapis de colors. Li vaig contestar que sí, i que m’encantava el color”. Panisello va comprar-li una capseta plena d’estris perquè pogués dibuixar tot el que li vingués de gust. “Amb Marisol vaig tenir el que sempre hauríem de tenir les dones, una altra dona que ens done ales. Però com no hi ha referents, és molt difícil“. Sota la seua supervisió, Chordà va començar a pintar paisatges. Va ser una porta d’entrada al món de l’art.
El Casino d’Amposta també va ser un espai vital per a este despertar cultural. Se va inaugurar a principis del segle XX amb la voluntat d’esdevenir un punt de reunió per als veïns. S’hi feien revetlles, balls i activitats de tot tipus. “A Amposta vam tenir la sort de tenir el Casino, que tenia un cinema enganxat al costat. Organitzaven concursos de contes, i jo en vaig escriure un d’unes formigues, que sempre m’han encantat, però estes vivien al fons del mar. Eren de color rosa i eren increïbles”.
Un cop recuperada, l’artista va marxar a estudiar a un col·legi de monges a Tortosa, on hi estava en qualitat d’interna. El món religiós li semblava encarcarat i masclista, però li agradava la rutina a l’escola. Hi tenia amigues i un germà seu vivia a la ciutat, de manera que els caps de setmana podia visitar-lo i dinar amb la família. “Cantàvem una cançó que deia, sempre aquí, sempre aquí, sense veure cap xic fadrí. Un any, en venir el temps dels petards, en vam llençar uns quants al lloc on vivien les monges, que no t’hi podies ni atansar. Des d’un punt del nostre pati hi podies tirar coses. Vam comprar petards d’estos que tenen cua i els vam tirar. De seguida van saber que havia estat idea meua, me van castigar no sé quantes setmanes sense sortir, però ho vaig donar per bo perquè es van espantar moltíssim, se van sentir uns crits horrorosos. I natros vinga a riure”.
Amb Marisol vaig tenir el que sempre hauríem de tenir les dones, una altra dona que ens done ales
Mari Chordà, artista
Quan va arribar el moment de decidir, va tenir clar que volia marxar a Barcelona per estudiar Belles Arts. Va matricular-se a l’Escola Superior de Sant Jordi. Allà va començar a forjar la seua futura vida: va conèixer Pepe Niebla, que seria la seua parella durant anys, companys que van fer-li descobrir corrents artístiques i de pensament noves per a ella, i l’esperit crític que sempre havia tingut se va magnificar. Destaca, sobretot, el masclisme que se respirava als ambients en què es movia, aparentment progressistes. “A partir del segon any començaves a pintar dones pràcticament en pilotes, potser amb una espècie de drap per damunt, però vaja, despullades. En canvi, els tios anaven tapats. I als nois que pertanyien al partit comunista sempre els senties parlar que s’havia de fer alguna cosa important, que el moviment estudiantil havia d’anar contra Franco… però després eren completament sí, padre, sí, padre, sí, padre. Feien el que se’ls deia i punt. Jo em vaig engrescar amb el meu ex marit, una persona molt creguda i molt violenta. El conec a partir d’estos moviments antifranquistes, ell era el que ens mobilitzava”.
A partir d’este moment i fins avui, Mari Chordà és activista. Ho va ser també durant l’època que va viure a París amb Niebla i van formar part del Partit Comunista. Un cop més, va tenir la sensació que els homes revolucionaris veien les dones com un accessori, un afegit a ells mateixos. “Realment no els agradava que les dones militessen. Els agradava manar sobre elles. Coge estas hojas (tot sempre en castellà) y repártelas en los bailes de fin de semana, que suelen ir españoles. Per a això sí que valíem, però per a res més. A mi m’agradava molt fer teatre. Se va fer una trobada artística, organitzada per espanyols progressistes, i jo contentíssima. Se va fer una obra de teatre. Jo ja estava embarassada. La directora, una dona, em va dir que no podia fer l’obra per l’embaràs. Això em va desmoralitzar totalment contra este tipus de comunisme”.
Tot i este rebuig, la maternitat va ser un revulsiu per a ella. A París vivien en una casa molt gran, propietat d’una dona que havia cuidat xiquets orfes o amb problemes familiars durant la Segona Guerra Mundial. Tenia tot de banyeretes repartides per l’edifici. Chordà, menuda com era, s’encabia dins d’estos recipients i observava el seu cos canviant. “De cop veia uns pits que creixien, una mica més tard, la panxa… això me va moure a fer els ‘Autoretrats Embarassada‘. En volia fer nou, un per cada mes, però no en vaig poder fer tants perquè vaig tenir molt clar que volia tornar a Amposta a parir“. No era el primer cop que pintava inspirada pel cos femení, sinó que ja ho havia fet amb la sèrie ‘Vaginals‘, creada durant la seua primera estada a Barcelona i abans d’acabar els estudis. El color és el leitmotiv d’estes obres, tant, que ‘La gran Vagina‘ i ‘Coitus pop‘ van ser incloses l’any 2015 en l’exposició The World Goes Pop del Tate Modern.
La seua filla Àngela va nàixer a la ciutat natal de sa mare, tal i com ella havia desitjat. Va ser un part difícil perquè el bebè va pesar gairebé cinc quilos. “Em va interessar molt, ja des del principi, tenir una criatura. I amb ella ens quedem un temps a Amposta perquè volíem crear un espai contra el franquisme i contra tot el totalitarisme que es vivia en aquella època. Vam obrir lo Llar, que va ser una passada, una cosa fantàstica. A través de clubs de teatre, de cinema amateur, de fotografia… grups de tot, perquè allà se podia fer de tot, crec que vam canviar la manera de pensar dels joves d’aquell moment. I els meus amics d’Amposta seguixen sent aquella gent”. Esta segona etapa a Amposta la va portar a crear amb fusta, en un intent de distreure la seua filla i una amiga. “Vaig veure que els feia molta gràcia poder picar la fusta amb un martellet. Vaig pensar, vaig a fer-li un joguet a l’Àngela, i mira, resulta que està al Museu Reina Sofía des de fa un munt de temps”.
La fi de la relació tortuosa amb Niebla va fer que Chordà i la seua xiqueta tornessen a Barcelona, on la pintora va fer de professora durant anys. Allà va patir les conseqüències del règim de manera directa quan la van expedientar per facilitar les reunions d’alumnes. Però no va dixar mai l’art de banda. Va seguir exposant la seua obra, associant-se amb dones, alçant la veu conta el masclisme i les discriminacions cap al col·lectiu LGTBIQ+. És una de les impulsores del bar-biblioteca laSal, que després se convertiria en una editorial. Ha cultivat també l’escriptura, ja que als anys 70 va dixar de pintar i va abocar totes les seues inquietuds en la poesia. Arrel de l’exposició del Tate Modern anteriorment esmentada, els crítics i galeristes catalans van posar-la al centre del panorama artístic. Al 2022 va rebre la Creu de Sant Jordi. Ara mateix se pot admirar la seua obra a l’exposició Mari Chordà… i moltes altres coses del Museu d’Art Modern de la Diputació de Tarragona, i a partir del juliol se podrà visitar al Museu d’Art Contemporani de Barcelona.
Sobre este reconeixement, l’activista diu que “no hi pot haver res millor. Tot i les pauses que he tingut i les barreges de tot el que he fet… no em puc sentir millor. Jo no he dixat mai de militar, tant en la política com en el feminisme, perquè ho he vist tan clar… Per sort, ara veiem que hi ha molts homes que es van sumant al moviment, que volen ser diferents i que realment ho són”. Si alguna cosa té Mari Chordà, és confiança i esperança en el futur.