El vermut Terralta fa noranta anys. La seua història està lligada a la de la supervivència de la Cooperativa de Gandesa després de la Guerra Civil. Una campanya de màrqueting potent i la faena de les dones de la comarca van fer que el Terralta passés a ser un producte valorat al mercat estatal que va despertar l’interès de grans marques.
En la primera meitat del segle passat, el vermut només se feia per aprofitar el vi dolent. S’hi afegia una barreja d’herbes i essències que se collien a la zona i la Cooperativa el comercialitzava en quantitats petites. La situació va canviar amb l’esclat de la guerra, que va obligar les dones a prendre part en la producció per intentar optimitzar recursos. Decidides a millorar la recepta del vermut i a evitar desaprofitar litres de vi, van organitzar-se per collir herbes de la comarca. Les anaven a buscar, les tractaven i buscaven una mescla idònia per al gust del consumidor.
La història del Terralta hauria estat diferent si la Cooperariva no hagués comptat amb un comercial, del qual no se n’ha trobat el nom en documents de l’agrupació, que va apostar per una campanya de publicitat molt potent. Va encarregar un cartell a un il·lustrador barceloní i va pagar espais a les principals places de bous del país, començant per la capital catalana. La popularitat d’este vermut gandesà va anar creixent i se va decidir que se comercialitzaria en botelles menudes, gairebé equivalents a un got. Una innovació que, econòmicament, va resultar molt rentable.
Tot i els èxits de la Cooperativa, en els anys de la dictadura, Franco només va autoritzar a produir vermut als afins al règim, a la gent afiliada a la Falange. Això va suposar el final del Terralta i l’empresa Cinzano va adquirir la recepta per comercialitzar-lo, fet que va permetre la continuïtat de l’organització gandesana en els temps de postguerra.
Fa uns anys, la Cooperativa va decidir rellançar el vermut Terralta. Fan unes 2.500 ampolles cada anys i mig, aproximadament, que és el temps necessari perquè estigue a punt. Els professionals del vi que van decidir recuperar-lo van haver de treballar en noves fórmules, ja que els gustos dels consumidors varien amb els anys i el Terralta original era més fort que l’actual. Després de moltes proves, van trobar una recepta semblant a l’original, que combinava essències i herbes com se feia noranta anys enrere, tot i que amb una mescla original.