Els dos periodistes han escrit un llibre a quatre mans sobre l’èxode urbà
Un paradís com el nostre (Saldonar, 2022) és el resultat de dues visions sobre un mateix tema: l’èxode urbà cap a territoris rurals. Els autors, els periodistes Laia Beltran i Borja Duñó, van dixar Barcelona abans que la pandèmia obligués a molts habitants de ciutats a replantejar-se quin estil de vida volien per a ells i les seues famílies. Amb un llibre que amaga dues històries escrites de manera independent, els escriptors expliquen com van viure la seua fuga particular cap a Ulldecona: Laia tornava al seu poble d’origen i, en canvi, Borja s’instal·lava en un indret que només coneixia a través d’ella i de les visites que hi feien.
La idea del llibre va nàixer arran d’un article de Beltran al diari Ara, on col·labora sovint. “Tot va vindre al gener del 2021, quan a l’Ara van fer un especial de diumenge sobre l’èxode urbà. La coordinadora me va demanar d’escriure sobre la meua experiència, sobre això de viure entre el poble i la ciutat”. La periodista, d’entrada, s’hi va mostrar reticent, perquè ella va fer el pas de tornar a implantar el seu campament base a Ulldecona abans de la febre pandèmica. “Total, que ho vaig fer. Quan escric articles, alguns els compartixo a les meues xarxes, i curiosament, este va tindre molt bona acollida, la gent se va sentir molt identificada amb el que explicava”. Explica que el fet d’explicar una història tan personal i en primera persona va ser el que la va fer dubtar en un inici, però esta visió va cridar l’atenció de Francesc Gil, editor de Saldonar. “Al cap d’uns mesos me van contactar des de l’editorial per escriure un llibre, els havia semblat que l’article era un bon punt de partida”. La idea d’Un paradís com el nostre va anar forjant-se en les primeres reunions, on l’editor va pensar que la visió de Duñó, parella de Beltran, periodista i barceloní, també era vital.
Aquí van començar dos processos creatius independents, però que se relligaven entre ells. Cada part de la parella explicaria com havia viscut la tornada al poble, l’adaptació, el paisatge personal que cadascú s’havia anat creant. Però, com sol passar en estos casos, Duñó i Beltran van parir la seua part a ritmes diferents i també des de llocs oposats.“Vam parlar de com ho faríem, però què va passar? Que ell va complir els terminis i jo encara no havia començat la meua part. Llavors aquí hi havia la cosa de com jo encaixava dins del seu relat. Però vam veure que potser no calia compenetrar les dos històries, sinó que podien ser complementàries. Ell potser va fer una part més literària, a la meua banda hi ha periodisme i molta nostàlgia”.
“Jo no havia escrit res sobre paper, però havia escrit molt per dins”. Així definix l’autora el seu procés d’escriptura. Explica que amb unes quantes idees que s’anava apuntant, va teixir una mena d’esquema mental per decidir sobre què volia contar. Capses plenes de records de l’institut, reflexions sobre la calma que se respira entorns rurals, la proximitat de la gent de poble, el caràcter dels ebrencs, de vegades aspre i sempre autèntic… “M’ha sortit així, sense una gran premeditació”. Parla també de com haver escrit el llibre l’ha ajudat a tornar a les seues arrels després del parèntesi a la ciutat, com si les sensacions i els llocs comuns s’haguessen quedat en stand by a Barcelona i, en decidir tornar a establir-se a Ulldecona, haguessen reaparegut. “El fet de vindre a viure aquí va representar una reconnexió total amb el paisatge i també amb la gent. Ho vam fer des de la més absoluta modèstia. La percepció que tenien quan vam tornar era que algú que ha viscut a fora, que ha viatjar per l’estranger, que té una faena que sobre el paper és bona… que torne al poble és un fracàs. Trencava els esquemes del que la gent espera de tu”. Els rumors i les especulacions circulen amb rapidesa als pobles. Per als recent arribats, va ser curiós veure com els seus veïns es preocupaven per si s’havien arruïnat i no tenien altra opció que establir-se aquí baix.
Laia Beltran pensa que “la pandèmia ha sigut un accelerador de moltes coses que haguessen passat igualment. Quan vam arribar aquí erem uns rara avis, i ara hi ha molta gent que ha tornat de Zurich, de Barcelona, d’aquí, d’allà, amb carreres interessants, de diferents disciplines… ara tornar al poble està ben vist, és una bona opció”. Tot i els avantatges de viure en un poble, per als autors també és important mantenir el contacte amb la capital catalana, tornar-hi no només per faena, també per gust i oci. Aposten per una vida a cavall entre el camp i les oportunitats de la ciutat. El seu fill, que segons Beltran estima Ulldecona i el fet de poder anar sol a l’escola, entre moltes altres coses, creixerà entre dos ambients que es complementen. Això sí, la periodista aprofita per reivindicar la manca d’opcions de transport públic per anar i tornar de Barcelona, dels horaris i les combinacions impossibles i de com dificulta això que molts professionals puguen teletreballar des dels municipis més petits.
