La baixada i pujada del catamarà d’Enrique Pedret és tot un esdeveniment. A principis d’estiu, un grup d’amics i familiars surten embarcats cap al port de la Ràpita, primer riu avall i després navegant pel mar. Al setembre, quan acaba la temporada, els mateixos mariners fan el recorregut a l’inrevés. Costa unes vuit hores, comptant la pausa per a dinar i les rutes alternatives que agafen si el capità, Enrique Pedret, vol conduir el catamarà que ell mateix va construir fins a algun punt que no estava previst però pot oferir unes vistes privilegiades.
Enrique és tortosí. Agafant el timó, amb una gorra per protegir-se del sol i fumant, explica que se coneix tots els racons del riu Ebre, on se fa fondo i on l’aigua és més clara. Quan era jove, hi caminava. Va començar a fer petites embarcacions amb les seues mans de ben petit, primer canoes, muletes i tot tipus de barcos, per arribar a construir un catamarà quan tenia vora els 50 anys. El procés li va costar uns sis anys, i poder legalitzar-lo va ser tota una odissea. Com ell diu, a Espanya és complicat que et donen un permís per navegar amb una embaració amateur. Parla de la tradició d’altres països, com a Estats Units, on són numeroses les revistes especialitzades en el tema. De fet, gràcies a estes publicacions i manuals, se va fer autodidacta i va poder seguir construint vehicles d’aigua.
La travessia, marcada per l’adéu al bon temps i l’arribada de la tardor, ocupa tot un dia. Entre els preparatius, la posada a punt de l’embaració i la sortida del port, la jornada comença a primera hora, amb el sol encara rogenc. A dalt hi va un grup d’amics i família que repetixen cada any. Per a ells, tant la baixada com la pujada és un esdeveniment que mereix demanar-se festa a la faena. Hi ha menjar i beguda, crema solar i ganes de gaudir d’un dia immersos en uns paratges que no podrien admirar de cap altra manera. Tots repetixen que Enrique és tot un expert en l’Ebre i que fins i tot el riu hauria de dur el seu nom.
Pedret no s’ha dedicat mai professionalment al mar i a l’aigua com a tal, però va ser president del Club de Rem Tortosa durant molts anys. Ell va ser el responsable que el club se centrés en la pràctica del rem olímpic. A la vora del timó, atenta per si la necessita, la seua neta Emma Pou no és una estranya en este ambient. És graduada en Enginyeria Naval i, quan Enrique ha d’afluixar algun nus o assegurar-se que tot està correcte, ella és la que porta el catamarà. Ha seguit els passos de son iaio.
Als seus 78 anys, el capità de l’embarcació està pendent de tot. Sap com se diu cada racó, cada illa, sap quan el mastil del catamarà s’ha de plegar per no topar amb els ponts que hi ha al llarg del recorregut. És el resultat d’una vida dedicada a la navegació d’una manera desinteressada. Ara, el catamarà descansa, preparat per a la travessia de l’any que ve, quan torne el bon temps.
