El festival Rihihiu aterra a Mas de Barberans del 28 al 30 de juliol
L’artista, professor i escultor Vicent M. Anglès ha aportat llum a les incògnites que rodegen el crit del rihihiu. Esta tradició sonora que tenia lloc a la plana del Montsià va ressucitar fa un parell d’anys amb el festival d’arts vives Rihihiu, impulsat per Anna Zaera i Zoraida Roselló a Santa Bàrbara. La primera edició se va celebrar al 2021 i, des de llavors, la proposta ha programat espectacles de dansa, circ, musicals, debats, xerrades o accions comunitàries amb les masades de la població com a teló de fons. Ha destacat de seguida pel seu caràcter festiu i inclusiu, mesclant la tradició amb les noves corrents artístiques i socials. Ara, Rihihiu surt del seu poble de naixement i viatja fins a Mas de Barberans, on del 28 al 30 de juliol se podran gaudir activitats relacionades amb la fotografia, el circ, la performance o la música, a més d’un col·loqui al voltant de noves formes d’art. Consulta’n els detalls i els horaris aquí.
“El Mas de Barberans ha sigut un agent col·laboratiu i cooperatiu, ens va donar accés a poder imaginar el festival allà. El rihihiu era un crit que s’estava perdent i que, amb l’excusa del festival, hem pogut anar recuperant testimonis que el van viure. Ara tenim testimonis de memòria viva molt importants i molt més rics que els que teníem amb només els de Santa Bàrbara”, explica una de les impulsores, Zoraida Roselló. Per seguir amb esta recerca dels orígens, les dues creadores han volgut indagar en l’essència del crit. Ho han fet de la mà de Vicent M. Anglès, que s’ha encarregat de parlar amb grups de persones grans que recorden detalls i expliquen anècdotes del rihihiu. Gràcies a estes quedades on l’artista dixava la gravadora encesa i se dedicava gairebé només a escoltar, ha pogut recollir la veu d’homes i dones que conten que reunir-se després de la jornada, en acabar de treballar, era l’única manera de socialitzar durant la setmana.
El contacte entre veïns s’iniciava cap a les cinc de la tarde, hora propera a la posta de sol a l’hivern, quan els treballadors arribaven a casa després d’una dura jornada al camp i ho feien saber als de les finques dels voltants per trobar un punt de reunió. “Llavors se contaven històries, o com els havia anat, o què havien fet…” se sent dir a un dels testimonis. Una altra explica que “segons d’on venia el rihihiu, sabies si era el veí de dalt o el de baix, sabies qui havia arribat”. Tot estan d’acord en què estes estones alleugerien els sacrificis i les condicions de treball que patien les generacions anteriors.
Precisament, el paper de les persones grans del territori es té molt en compte al Rihihiu. Amb la mirada posada en l’envelliment de comarques com les nostres, el festival aposta per crear vincles entre generacions. Anglès observa que la gent que va veure com pares, mares, veïns i amics feien el rihihiu recorden amb certa nostàlgia un temps en què els joves no marxaven del poble i encara se podia viure de la terra. Per intentar evitar que els joves visquen d’esquena als majors, moltes de les activitats estan enfocades a que hi haja contacte entre els dos col·lectius, i també per transformar les tradicions en quelcom obert, dinàmic i transformador. Els pobles petits, en este aspecte, proporcionen un espai íntim i segur, on tothom se coneix i se respecta.
Este crit tan particular respon a la necessitat de trobar-se, de fer xarxa. Vicent M. Anglès diu que les ganes de compartir moments ha estat sempre presents al territori, però que els canals sonors per aconseguir ajuntar-se han variat amb els anys. En èpoques sense telèfons ni Whatsapp, els corns marins van ser l’utensili per excel·lència per emetre ones que arribessen a oïdes de coneguts i fer-los arribar un missatge, tal i com mostren les troballes del jaciment d’Alcanar. El rihihiu, per la seua banda, va morir entre els anys 50 i 60, i la falta de documentació i testimonis directes fan difícil que se puguen conèixer en profunditat les característiques més especials del crit. Per exemple, Anglès s’ha trobat amb persones que afirmen que només cridaven els homes, tot i que d’altres diuen que el gènere no hi tenia res a veure, que el rihihiu era cosa de dones i homes sense distincions. Roselló també posa en valor que han descobert que al Mas de Barberans, abans de la dictadura, “se feia un tipus de rihihiu que es deia la màscara, que era un crit on tu camuflaves la teva veu, de manera que intentaves que no et poguessin reconèixer. Jugaven a camuflar la seva identitat. Això es va prohibir amb el franquisme perquè van prohibir el carnaval, hi va haver una auto censura”.
Tot i l’allau d’informació en relació al crit i la pressa que corre recuperar-la, Rihihiu posa esta singular forma de comunicació al centre de la seua proposta artística, evitant també que una part de la història popular de la plana del Montsià quede en l’oblit. Amb la celebració d’una nova edició, queda pal·lès que avis i néts, masades i blocs de pisos, camps de conreu i fàbriques i pubilles i drag queens poden conviure en perfecta harmonia.
