Cada 8 de març, cada 25 de novembre, cada vegada que un cas de violència masclista se fa viral, tornen els debats de sempre. Que si el feminisme és necessari o si ja ha anat massa lluny. Que si les dones cobreu menys perquè voleu. Que si les denúncies falses són un problema més gran que la violència masclista. Que si cal un Dia de la Dona, quan no hi ha un Dia de l’Home (sorpresa, sí que n’hi ha). Discussió rere discussió, com un bucle infinit, mentre les dades, els fets i la realitat continuen donant la raó a aquelles que lluiten pels seus drets.
I és aquí on ve la meua proposta: dixem de parlar de feminisme. Dixem de debatre si cal o no cal, de justificar per què encara és necessari, d’explicar —una vegada i una altra— per què la igualtat legal no significa igualtat real. No caldria gastar tanta energia si simplement ho poséssem en pràctica.
El feminisme ja no hauria de ser un tema de debat, sinó una realitat assumida com ho és el dret a vot o l’escola pública: ningú se passa el dia argumentant si l’educació obligatòria és o no necessària, ningú qüestiona si el dret a vot va massa lluny perquè ara “tothom pot votar”. Per què, doncs, continuem discutint sobre si les dones han assolit prou drets per a dixar de reivindicar-ne més?
I ara que estem en ple 8M, hi ha un altre problema: moltes de les activitats organitzades per parlar d’igualtat acaben interpel·lant només aquelles persones que ja tenim el discurs assumit. Xerrades, taules rodones, tallers… sempre amb el mateix públic convençut, mentre que qui més ho necessitaria ni hi assistix ni hi para atenció. Potser perquè no li interessa o perquè ni tan sols ho percep com un problema real. Això fa que, al final, mos trobem en una conversa interna que no arriba a qui hauria de fer el clic.
No cal més pedagogia per a qui ja ho entén, ni més arguments per a qui no vol escoltar. No servixen de res les paraules si les lleis no se complixen, si la violència continua impune, si a les dones se us qüestiona més que se us respecta, si la càrrega de la igualtat sempre recau en qui la reclama. Així, hem de dixar de parlar de feminisme per a feministes, dixar de fer-nos discursos sobre feminisme. Això no vol dir que no mantinguem la lluita feminista, però s’ha de dirigir l’esforç cap a una altra banda, s’ha d’amagar la medicació al menjar.