He de confessar —i ho faig sense cap mena d’esforç ni vergonya— que jo també m’he emocionat amb “Now and Then”. No sé si és per la cançó com a tal, pel videoclip o pel fet que, ara ja definitivament, el calaix dels Beatles s’ha acabat de buidar del tot. Sento que ha passat mitja vida des que els vaig començar a escoltar obsessivament amb dotze anys —de fet, ha sigut ben bé així—: la beatlemania —permeteu-me el terme— és un camí llarg que s’ha de prendre amb paciència; comences amb les cançons més famoses del grup i acabes, no saps ben bé com, escoltant la “No-No Song” de Ringo Starr, en un viatge meravellós, digne del més inspirat Lewis Carroll.
“Now and Then” és, segurament, la cançó amb la gestació més llarga de la història de la música —si més no, de la popular. És una suma de parts creades al llarg del temps, concretament, a finals dels setanta (la demo original, de John Lennon), entre el 1994 i el 1995 (el primer intent d’acabar-la, entre Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr, durant l’elaboració de The Beatles Anthology) i ara, al 2023 (ja sense Harrison). El procés es detalla al microdocumental publicat conjuntament amb la cançó, del qual n’ometo la transcripció per a quedar-me amb la idea més primària que se’n pot extreure: és una cançó —una obra— feta de peces, com una manta de retalls per a combatre la fredor d’un món on ja no poden fer cançons junts.
Per increïble que ens sembli el procés que ens ha acabat portant “Now and Then”, aquest fet de fer a base de peces no és un recurs nou dins l’univers beatle. Els dos exemples més paradigmàtics són la teoritzadíssima “A Day in the Life” —literalment, la suma de dos projectes de cançons, un de Lennon i un de McCartney, per als quals no acabaven de trobar-ne la segona part— i els medleys de comiat del grup, a la cara B d’Abbey Road (1969) —el format per “Mean Mr. Mustard”, “Polythene Pam” i “She Came in Through the Bathroom Window”, i el de “Golden Slumbers”, “Carry That Weight” i “The End”. Arribats a aquest punt, i per a justificar el camí que pren l’article a partir d’ara, he de fer una segona confessió —amb la mateixa absència d’esforç i vergonya que la primera—: d’entre els quatre, soc de Paul. Tenia la teoria que ell havia sigut l’artífex dels medleys que acabo de mencionar, i una recerca molt ràpida ha confirmat les meues sospites. El meu raonament era senzill: sent el pervers autor de la muntanya russa que és “Live and Let Die” i, sobretot de l’exquisida “Picasso’s Last Words (Drink to Me)”, tenia molts números d’haver estat l’enginyer d’aquell sublim bloc d’Abbey Road.
“Picasso’s Last Words (Drink to Me)” és la penúltima cançó d’un dels meus àlbums preferits —en un sentit universal i categòric—: Band on the Run (1973). I és que després d’una bateria de temes increïbles, arriba una pista que no és només una cançó nova, sinó que incorpora fragments versionats de dos obres anteriors del disc —“Jet” i “Mrs. Vandebilt”—, creant una espècie de medley que recicla estrofes i motius, reinterpretant-los per tal que puguin ser inclosos coherentment dins seu. El resultat és extraordinari, especialment si s’hi arriba havent transitat les cançons que inclou. A sorpresa de ningú, al final de la darrera pista de l’àlbum —“Nineteen Hundred and Eighty-Five”— es recupera la tornada de la cançó que l’enceta —“Band on the Run”—, tancant així la circumferència del disc, i convidant-nos a tornar-lo a començar.
I, a tall de tancament de la circumferència encetada fa uns paràgrafs, “Now and Then” és un cant de cigne, des del final, el now, a l’enyorat passat, el then, en un exercici d’arqueologia musical que rescata quasi quaranta-cinc anys d’història perduda i ens recorda que, cada cop fa més anys, va existir el millor grup de la història.
