TOTES LES NOTÍCIES DEL TERRITORI

Cròniques festives (VI)

Llarga vida a les festes i al circuit de penyes

No sé si vos ho heu parat a pensar mai, però en català, als dies de festa que es van alternant amb feiners els anomenem caps de setmana, contràriament al que es fa a pràcticament la resta d’idiomes del món. Anant al revés de la norma, reordenem el calendari, penquem fins al divendres i comencem una nova setmana, amb el premi del dissabte i diumenge —i l’alegria que comporten—. Dissabte, diumenge, dilluns, dimarts, dimecres, dijous i divendres: així són les nostres setmanes. És una manera diferent de mirar la vida, no mirant els dies de festa com un temps de repòs de cara a tornar a treballar, sinó tot el contrari; la feina que fem va encarada a poder tornar a gaudir de la festa.

            A Tortosa, tal com passa a molts altres pobles, tenim les festes majors al final de l’estiu, just abans de tornar a l’estudi o al treball, just abans de començar el nou curs. Seguint el model de les nostres setmanes, l’any comença quan acaba el curs, durant la nit més curta de l’any. Estiu, tardor, hivern i primavera: així són els nostres anys. A l’estiu, mos ho passem tan bé com podem durant un parell de mesos i, acabades les festes majors, tornem a la faena, sigue aquí o a fora, guanyant-mo’n un altre, que és com un dissabte molt llarg, on tota feina queda lluny, i unes noves festes de la Cinta, que en són el diumenge, perquè saps que en res toca tornar a treballar, però les gaudeixes molt més per aquest mateix motiu.

            Dins d’aquest llarg diumenge, l’esperit, a banda dels Quicos, el posen les penyes. És la tradició més viva que tenim i, per tant, la de més valor. L’important és que es facen i que hi hague la participació que hem tingut aquests dies. Si això es dona —s’ha donat!— el seu futur està assegurat, i això és una gran notícia de la qual hauríem d’estar molt orgullosos, penyistes, ombres i públic. Enhorabona, perquè ho hem petat.

            En una segona plana d’importància —enteneu-me bé, segueix tenint molt valor—, hi ha la competició, que aquest any ha estat renyida fins al darrer moment, en el que prometia ser un parell de proves finals on tot podia passar.   Abans de començar la cursa dels llits, diumenge nit, hi havia un clima tens. No per la tensió de qui té molt a guanyar, sinó de qui sap que la derrota podia arribar en qualsevol moment per errors propis. El matí següent, amb la baixada de les andròmines pel riu, igual. No valia defallir i calia treure forces d’on no n’hi havia, perquè la resta estaven igual i seguien aguantant. Els dies de festa i proves pesen, però les tres grans pretendents al títol van defensar la seua candidatura fins al final. Desgraciadament per a qui esperés girs argumentals inesperats, entre l’Aspardenya, Guateke i Fot-li Since no hi va haver cap canvi de posició durant aquestes dues jornades finals, ni tan sols un gran augment dels punts que les separaven. Tothom va fer la feina i això va suposar que tot es quedés, més o menys, tal com estava. L’Aspardenya va endur-se la victòria en el circuit de penyes, afegint el seu nom a la curta llista de penyes que han guanyat al circuit. Aquesta victòria se sent coral, compartida, ja que mostra que el relleu generacional que s’ha pogut vore durant les festes és una realitat. Ara, a la classificació final, on només tres de les quinze primeres classificades són penyes “clàssiques”, es veu com a cap lloc.

En paraules de gent que en sap, «ara ve lo difícil, renovar el títol». Però encara queda molt temps per a això i ara el que cal és gaudir-ho. L’únic que vos demano, aspardenyistes, és que l’any que ve feu el favor d’honorar el símbol que vos ha portat fins aquí: vull vore espardenyes.

            Recordarem aquestes festes, perquè des del principi ja sabíem que serien especials. Pel que ha passat des de les últimes, per la quantitat de penyes i penyistes, per les cares noves, per la nostàlgia acumulada. El simple transcurs de la vida fa que mirem qui érem quan van ser les últimes festes i que mos sentim molt lluny d’aquella personeta. Ara som més grans i hem après de les pífies que feem, però durant uns dies hem tornat allà, a passar-ho tan bé com l’últim cop que vam passejar la penyatucada per la ciutat o que vam vore el cel fosc fer-se blau sobre l’auditori, al so de la Imagina. I com llavors, aquest any hem tornat a fer-ho i ha sigut tan bonic com l’últim cop, si no més.

            No sé com seran les properes festes. De fet, no vull ni pensar-ho durant un bon temps. Només sé que a cada dia que passe a partir de demà, setmana rere setmana, mes rere mes, les ganes de tornar s’aniran fent més i més grans —i la ressaca emocional, i l’altra, més petites—. Llavors serà quan, sense donar-mo’n compte, mos tornarem a trobar un altre cop al pont entre agost i setembre, allà, amb tot això que acabem de viure ara, però sent una mica diferents, perquè haurem viscut el curs que encetem avui. Estaran bé, però ja està bé que queden lluny. Fins llavors, llarga vida a les festes i bon any i bona sort a tots vatros. Cuideu-vos molt i feu bondat.

Facebook
WhatsApp
Twitter

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

També et podria interessar...

Copyright © 2020 APROPEBRE | Designed by IPM Projects