La nit de dissabte va caure i tothom va anar fent cap a la plaça de l’absis, on es feia la presentació de les penyes que participen en el circuit d’aquest any. És mostra d’una gran feina de manteniment de la il·lusió per això tan tortosí o, potser simplement, del fet que el concepte de les penyes és massa gran com per a dissoldre’s de la tradició en només dos anys. De fet, tal com s’ha demostrat, ha passat tot el contrari, i ha tornat amb més força que mai, amb —segons els rumors— més de cinquanta colles. Aquest augment feia patir per si s’hi cabria dins de l’absis, però tanta gent allà aplegada només es va acabar traduint en un ambient magníficament divertit, com a mínim a l’alçada de les millors presentacions que hem viscut al llarg dels anys.
Durant la presentació es va accentuar un fet que ja s’havia fet evident durant els jocs, i és que es repeteixen molts colors a les samarretes, portant a la confusió sobre el qui-és-de-què i qui-va-amb-qui. Amb tants grups, és normal que hi hague similituds, però l’espectre visible és amplíssim i potser va sent hora de fer un document amb els pantones de cadascú. Demana planificació a temps vista, ja que cap colla es canvia les samarretes cada any, però, a banda del goig que faria vore tant color a les proves i dels maldecaps organitzatius estalviats per les no-confusions, crearia encara una capa més dins d’aquesta tradició on els que pugen van emplenant els llocs de qui ho va deixant. Imagineu que heu portat sempre el verd fosc —present en tres colles, aquest any—, que és vostre, i que quan vos ho dixeu, en uns quants anys, torneu a casa per festes i, mirant els jovenets corrent amunt i avall amb dèficit de son, encara que no els conegueu de res, els veieu seguint les vostres passes, portant els vostres colors. No seria bonic?
La penyatucada! Ai, la penyatucada! És la culminació de la presentació, amb una rua fins al lloc de la festa, on tothom s’ho passa bé excepte els veïns dels carrers per on es passa fent algaravia —disculpeu-nos!—. Es diu que les pubilles vesteixen de pageses i no entrarem a discutir-ho, però aquest any els ha sortit competència ferotge dins el sector del cosplay agrícola, ja que la nota divertidíssima de la nit la va donar un penyista que repartia aigua de València… amb una ensulfatadora! Insòlit!
Organitzativament, va ser una nit plena de novetats, la més notable sent que es va canviar la destinació de la rua, i la festa es va organitzar al pavelló firal. Un encert, bàsicament perquè les ganes de festa dels penyistes han entrat tradicionalment en conflicte amb els hàbits de son dels veïns de la plaça de l’ajuntament —i, per extensió, del centre de la ciutat—. També va començar més tard que altres anys, fet que va donar marge a la gent a sopar i descansar una mica abans d’afrontar la nit. A la festa, el cartell programat que havia aixecat nombroses celles a l’estil Ancelotti va complir en la seua tasca de fer festa. L’apunt és que preocupa que la gran majoria de cançons cantades —en directe, a Tortosa— fossen en castellà. No és una crítica als cantants, ja que és un problema que va molt més enllà d’ells, però vos convidaria a parar l’orella si, passejant per la ciutat estos dies, vos creueu amb grups de xiquets. La situació no convida a l’optimisme.
Per a acabar, i després d’aquest breu incís de salvapàtries, cal situar-nos en la tarda de diumenge —que per a més d’un va ser matí—, durant la qual es van dur a terme les proves finals del cap de setmana, a la piscina municipal. A una piscina que s’hauria pogut omplir amb tota l’aigua que els participants no es van beure la nit anterior, es va fer un seguit de curses de relleus cronometrades, que van acabar amb victòria de Quins llépols. Que quins llépols? Els mateixos que van guanyar al bàsquet i que presenten candidatura formal a competir fins al final del circuit amb la resta de favorits. Qui han tornat com van marxar són Guateke, amb ofici i potència, i no hauríem de perdre de vista a O tot o res, guanyadors del còmput global esportiu de dissabte, que espero que si acaben no quedant primers, no ho consideren res: visca els segons, visca els primers i visca els últims (que també tenen el seu mèrit). Ara posem les festes uns dies en pausa per tal d’agafar forces i culminar els preparatius de llit, andròmines i carros de festes. Per a això i tota la resta, ànims, penyistes!