És la primera obra de l’autora
L’idil·li de l’escriptora Clàudia Pallisé (1997, Tivissa) amb la literatura va començar abans que tingués consciència. No recorda com va iniciar-se a llegir ni en quin moment, només que, quan agafava un llibre, sentia emocions que li costava reconèixer. Escriure va venir una mica després, amb les redaccions d’escola, que mai va sentir com una obligació. “Al col·legi teníem unes llibretes de cap de setmana on havia d’escriure què havies fet durant aquells dies. Jo m’ho passava tant i tant bé que al final vaig acabar escrivint històries de fantasia des que era molt, molt petita”. Després va venir la poesia, el relat curt i, finalment, la novel·la. Pallisé publica Aquest cos meu i nostre, editat per l’editorial Cossetània.
Per a mi, és molt difícil escriure un ‘nosaltres’ quan jo dic ‘naltros‘ o escriure ‘ocell’ quan dic ‘moixó‘. És complicat no sentir que estic dient una mentida.
Clàudia Pallisé, escriptora.
L’autora explica que esta història “neix d’una inquietud que tinc des de fa molt temps i no sé molt bé d’on ve, però jo em pregunto per la salut, pels cossos, per les malalties…”- Pallisé és graduada en Biologia Humana per la Universitat Pompeu Fabra i té un Màster en Filosofia i Bioètica i un en Salut Pública Internacional per la Universitat Lliure d’Amsterdam. “Jo estudio tot això precisament perquè no entenc per què hi ha cossos que fan mal i altres no, dolors que sembla que es repeteixin, per què hi ha una espècie d’herència del dolor en els cossos de les dones… ve de les ganes d’explorar tot això, que he anat investigant des de lloc diferents”. Tot i la inquietud per jugar amb la literatura i explorar estos interessos a través d’ella, Pallisé també diu que no tenia previst acabar teixint una novel·la, sinó que va començar el seu procés d’escriptura sense expectatives.
Sobre les temàtiques que apareixen en Aquest cos meu i nostre hi podem trobar “la maternitat o la no maternitat, la búsqueda d’un lloc on arrelar, o el desarrelament de la protagonista i el perdó cap a una mateixa, cap al seu cos que li ha fallat”. La novel·la ressegueix els passos i pensaments de la Cèlia, una dona que marxa de casa i reflexiona sobre la seua carcassa. La història es teixeix a partir de capítols narrats en primera persona i altres on el narrador és omniscient. Pel que fa al llenguatge, l’autora ha inclòs paraules i expressions que fa servir a diari i són originàries de la seua zona. “Per a mi és molt difícil escriure un ‘nosaltres’ quan jo dic ‘naltros‘ o escriure ‘ocell’ quan dic ‘moixó‘. És complicat no sentir que estic dient una mentida. Ja n’hi ha prou de sentir que escrivim coses provincianes per escriure com parlem”.