Sandra Rubio Rodríguez és de Cambrils. D’allà va marxar a viure a Barcelona, però després de la pandèmia, ella i la seua parella van buscar una casa per escapar-se de la ciutat. Van trobar el seu refugi a Tivissa, envoltats d’oliveres i ametllers, en una casa antiga que ara també fa de taller. “Volia trobar un lloc a prop de Tarragona però no a la costa, tota la vida hi he anat i ja n’he tingut prou. Mirant, mirant, vam trobar cases per aquí i vam descobrir que ens encantava la zona, i quan vam veure aquesta casa i vam veure aquest verd, aquestes muntanyes…”.
Fa uns vuits anys que Rubio va decidir que volia aprendre a fer ceràmica. Després de començar a estudiar enginyeria va decidir dixar-ho per formar-se en alguna cosa més artesana i es va fer dissenyadora gràfica. El resultat: treballar a l’ordinador la majoria de les vegades. “Vaig provar-ho perquè volia fer alguna cosa amb les mans, i em va encantar de seguida. Vaig començar en plan amateur, fent torn un dia a la setmana, però em vaig anar enganxant i vaig anar fent cursos, fins que una professora em va animar a fer el grau”. En l’actualitat és professora de ceràmica a Barcelona i passa mitja setmana a la ciutat i mitja a Tivissa.
Fa tot tipus d’objectes, però sobretot se dedica a la ceràmica utilitària. La major part del temps treballa per a restaurants confeccionant vaixelles. Des que s’ha mig establert a la zona que el seu art s’ha impregant dels colors i les textures d’aquí. Juga amb les fulles, els troncs i altres elements que troba i recull mentre passeja. Tot el que li crida l’atenció, ho acaba convertint en una peça de fang feta mentre contempla les vistes.
