Passegem pels camps amb Carlos Lombarte per conèixer el seu projecte d’agricultura humana, ecologia i permacultura
Era abril, feia solet i no bufava el vent. Havia sentit a parlar de Brot del Sud, coneixia algunes voluntàries europees que hi havien treballat i n’havia xafardejat les xarxes socials. Però encara no coneixia de primera mà l’amor per la natura de Carlos, el director d’este projecte d’agricultura, territori i persones. Un matí m’hi vaig apropar.
L’hort és un oasi enmig de Tortosa, molt apropet de l’institut, se senten cantar los muixonets, de fons gossos lladrant i alguns crits del pati. Solcs de cols, enciams, cebes…i algun arbre fruiter. Es tracta d’una finca que havia estat abandonada i s’està recuperant. Brot del Sud la cultiva de forma tradicional, amb mètodes ecològics, de permacultura i d’agricultura regenerativa.
Carlos Lombarte, de Roquetes, es dedicava a la jardineria pública fins que va arribar la crisi del 2008 i va haver de reorganitzar-se. Vivia a Valls i li venia de gust tornar a l’Ebre. Estava a l’atur i va començar a anar a l’hort de casa a ajudar a son pare. Pocs dies després va decidir que el seu futur seria a la terra, es dedicaria a l’agricultura i vendria cistelles de verdures. Així va néixer Brot del Sud.
Uns anys més tard, amb dues companyes més, Susana i Carme, van començar a treballar amb un hort per a diferents col·lectius de dones. D’aquí va néixer el projecte educatiu Mas Social, una escola-taller d’agricultura i bioconstrucció per a joves, on Carlos n’és formador. Però van adonar-se’n que quan s’acabava el curs era difícil que els participants s’acabessin insertint laboralment en el món de l’agricultura. I és així, com a poc a poc, els dos projecte es van anar agafant de la mà. Brot del Sud, del qual Carlos n’era l’únic integrant, es va convertir, més enllà d’un hort, en una empresa que també feia inserció laboral, acollint estudiants en pràctiques i contractant joves que es volien dedicar a la terra.
“Molts dels joves del Mas Social mai han participat de l’economia familiar, perquè no han volgut o no han pogut, quan de sobte porten una bossa de verdura a casa, els hi veus la il·lusió als ulls, la sensació de contribuir, d’orgull. (…) Hi ha persones del nord d’Àfrica que sí que havien treballat a la terra abans però per obligació. I això produeix rebuig. Jo mateix ho odiava quan era més jove i havia d’ajudar a mun pare. Hi ha una mica la percepció que la pagesia es una feina d’esclaus. Estàs tota una nit regant i pel matí 12h més. Amb la formació al Mas Social, o la feina a Brot del Sud, les persones veuen que hi ha una manera diferent de treballar. Hi ha un punt de reflexió. No és arribar i posar-se a llaurar. Li dediques un temps a la contemplació. És important l’observació. Observar l’hort. Veure com s’està comportant. Les persones canvien amb el programa, personal i professionalment. Es desenvolupa una consciència del que s’està fent. L’hort està inclòs dins l’ecosistema. Fem formació en botànica, comencem l’hort en erm, mirem les espècies que han sortit i perquè, així sabem quines característiques té la terra. Després comencem a plantar. Les males herbes no existeixen: hi ha plantes i verdures. I després estan les interrelacions. Molts dels participants estrangers, des de que han arribat a Espanya no han tingut el carinyo suficient. Els hi preguntem què vols fer avui, com te trobes, com estàs, podries fer això, per favor.… I surten del programa tenint una consciència de que la vida pot ser millor o que la vida i les relacions poden ser diferents”.
Carlos i jo decidim veure’ns un altre dia perquè m’ensenyi una altra finca una mica més extensa a Roquetes. Hi té una petita caseta, una zona amb plantes medicinals, un hotel per a insectes… El nesproner fa goig. I la flor de la rosella.
Sembla que el terme de permacultura del qual m’havia estat parlat pren més sentit que mai. Segons Carlos, es tracta d’organitzar la finca integrant-te en ella, convivint dins la mateixa finca. Aquesta s’organitza en zones. La zona 0 ets tu i la teua casa, i a partir d’aquí t’extens. Una de les seues característiques és que les coses han de tenir sempre més d’un ús. I per exemple a l’hort es fan associacions de cultius. Enciams, cebes i cols: estes plantes cultivades juntes s’ajuden entre elles. De forma que les cebes protegeixen les cols de la mosca. En resum, es tracta d’un conjunt de pràctiques i conceptes, i cito la Viquipèdia, que inclou l’ecologia, el paisatgisme, l’enginyeria, la biomimètica, l’ètica, la filosofia i la pedagogia, per tal crear una producció agrícola sostenible, eficient energèticament i respectuosa amb els éssers vius i les seues interrelacions recíproques (humans, plantes i animals) i que podria ser una resposta positiva a la crisi ambiental i social que estem vivint.
Passejo per la finca i veig arribar Veysel, un jove del Kurdistan, que fa uns mesos va venir a les Terres de l’Ebre per a fer de voluntari a l’hort. Junts preparen canyes, avui encanyaran tomateres.
Intueixo que per a Carlos l’agricultura és molt més que una forma de guanyar-se la vida o de cultivar menjar i li pregunto què significa per a ell el camp: “A mi m’ensenya a viure en comunió en la natura. La meva parella treballa en l’ordinador. I quan plou ella ho veu de la finestra i tant li fa. En canvi per a mi, si plou, m’he de reorganitzar el dia. Aprens a viure la vida al ritme de les estacions. En sincronia. Pots tenir un plans però saps que poden canviar en funció del temps.(…) L’agricultura també m’ha fet prendre consciència de tot el temps invertit durant generacions a les finques. Per això, a Brot del Sud agafem finques abandonades. Són 300 anys de faena perduts. Finques del segle XVIII que s’han abandonat en una generació. I és difícil que tornin a ser com eren perquè no hi ha un relleu generacional en l’agricultura. T’adones que la majoria de gent que treballa a la pagesia tenen més de 60 anys. En 15 o 20 anys ja no estaran. I no crec que hi hagi prou gent per a recuperar este buit”.
M’explica que quan arranca l’herba té molt temps per a pensar. I sovint reflexiona sobre la problemàtica en l’agricultura a les Terres de l’Ebre. “Estem rodejats de terra però la gent no s’adona que falten persones cultivant-la. (…) Quan s’abandona una finca lo més normal és que vingui en un tractor enorme i faci ordi, blat, pasto per als animals… Verdura no se’n fa perquè costa sigui rendible. Quant ha de valdre un enciam per a què al pagès li surti a compte? És un peix que es mossega la coa. Estem disposats a gastar-nos 600 € en un mòbil però no a pagar una mica més per a què el pagès pugui viure. Però si el pagès no pot viure, no hi ha verdura que es faci.” Tot i que no es mostra optimista en la solució, creu que tard o d’hora esta situació ha de canviar i s’ha de fer educació i conscienciar per a valorar la terra, el camp, la pagesia i que els joves l’incorporen a les seues vides. “Abans potser era més una qüestió de necessitat fer-se l’hort. Ara per ara, per poc que guanyis pots menjar. Els meus veïns tenen més de 70 anys, tots tenien les seues faenes de més de 8 hores, i quan acabaven anaven a fer hort. Cap dels meus amics, després de treballar 8 hores va a fer hort”.
Però el problema, més enllà d’un problema cultural també està en el propi mercat i les grans companyies agroalimentàries: “La meua veïna ha de deixar caure les taronges a terra perquè no li surt a compte collir-les… Mentre que després te n’anteres que s’han importat 50.000 tones de taronges de Sudàfrica per abaixar el preu del mercat. Més ha de baixar el preu encara?”.
La terra ens ensenya més del que ens pensem sobre la vida i les relacions. Després d’haver conegut a Carlos i a Brot del Sud, tinc la certesa que la permacultura va més enllà de la relació de simbiosis entre cultius i organismes. Es tracta també d’ajudar-nos entre persones, per créixer i viure de forma saludable i en constant correlació. La terra fa comunitat.
