La periodista Anna Ferràs parla de periodisme local, conciliació familiar i els sostres de vidre autoimposats
En un article d’opinió al mitjà Aguaita, la periodista Anna Ferràs reflexionava sobre la manera en què els joves de l’Ebre se veuen abocats a marxar a les grans ciutats per formar-se. A part de la manca d’oportunitats formatives al territori, Ferràs explicava que els pares inculquen als fills la idea, de manera voluntària o inconscient, que aquí no hi ha futur. Que les oportunitats estan fora de les quatre comarques del sud però també fora del país, a Estats Units o a la resta d’Europa. Este és el camí que va escollir ella, marxar per estudiar. Primer Arquitectura, una carrera que no va motivar-la prou. Quan la va dixar, Anna va reconnectar amb les lletres i l’escriptura, una de les passions que havia dixat de banda en l’època estudiantil. “Jo tenia una professora de BUP que, quan vaig decidir fer ciències, me va perseguir dient-me que m’estava equivocant, que jo havia de fer lletres”. Quan va tenir clar què volia fer, va començar a estudiar Periodisme, una tria que va ser una sorpresa per a la família degut a la seua timidesa. Conta que, precisament, l’ofici de periodista, que passa per estar contacte amb gent diversa de manera habitual, la va ajudar a superar-se en este sentit.
Ferràs va començar la seua vida professional amb una beca a Móra d’Ebre. “D’allí he anat fent una faena darrere l’altra. Sempre m’he sentit molt afortunada en este aspecte perquè jo pensava que tornar aquí treballant de periodista seria una cosa a llarg plaç, del futur. Jo defenso el fet de tornar si un ho vol, perquè hi ha gent que li passa al revés, que aquí se li fa el món petit”. No era el seu cas. Va tenir l’oportunitat de seguida de treballar per a Catalunya Ràdio com a corresponsal de les Terres de l’Ebre. “En aquell anys estava el tema del transvasament i es va posar molt el focus a les Terres de l’Ebre, hi havia molta corresponsalia. Tot els mitjans grans tenien qui cobrís el nostre territori. Tot això s’ha anat perdent, la crisi del 2008 va comportar una escapçada molt gran, però jo volia fer això, treballar per a un mitjà d’àmbit nacional explicant casa meua”.
Actualment, Anna Ferràs és una de les periodistes que cobreix la zona ebrenca de l’Agència Catalana de Notícies, una agència informativa de caràcter públic i multimèdia, que abarca Catalunya i altres zones de parla catalana. Són la font primària de moltes de les informacions que arriben a les redaccions. Per tant, la seua mirada sobre el què passa és la referència per a molts periodistes. “Això, en part, és culpa de la precarietat. Natros potser tenim més mitjans, som dos persones a l’Ebre i tenim quatre companys més a la zona del Camp de Tarragona, i ens ajudem tots. Com més s’aprimen els mitjans locals i més problemes de personal hi ha, més necessitat tenen d’estirar de les agències. Això fa que també es perden altres perspectives, que sempre són enriquidores”. Precisament per la precarietat que hi ha en el periodisme local, Ferràs creu que al sud s’ha perdut una generació de periodistes que, per culpa d’estos pocs recursos, han canviat d’àmbit en el sector de la comunicació. “Això ha sigut una gran pèrdua. Per una banda, els joves no tenen referents. Al final, n’aprens si estàs a la vora d’algú que et corregeix o de qui aprens a treballar. Tenim estos dos problemes a nivell local”.
Sobre la presència de les dones als mitjans, actualment la paritat és més gran que en altres sectors professionals. “Des de fa un anys cap aquí, les dones són una majoria clara en el periodisme. Suposo que este és el nostre sostre de vidre, perquè és veritat que els llocs de més responsabilitat de vegades no se’ns oferixen o, d’altres, natros mateixes ens frenem. Veig que al nostre món, a partir de certa edat, depèn més de si tu ho vols o no. Jo, com a dona que ara mateix té responsabilitats familiars, veig que de vegades la nostra pròpia vida ens frena. Has d’escollir entre avançar per un costat o per l’altre”. Anna Ferràs pensa que, avui en dia, la conciliació encara no està implementada i moltes periodistes se debaten entre el que volen fer a nivell professional i el que han de fer en la faceta personal. “Recordo una vinyeta que vaig veure fa molts anys on hi havia, a la meta d’una carrera, un càrrec. Entre un home i una dona, ell tenia la pista lliure per córrer i ella tenia milions de tanques per saltar. Sempre tinc esta sensació, que hem d’anar superant reptes, obstacles i buscant l’equilibri”.
