Segona part del reportatge dels creadors de La Muda, l’exposició del moment
A mesura que el fum es va dissipant a la Warhol, la boira cau al nivell de les cares de Josep Piñol i Greta Díaz. L’ambient ja està llest per a la sessió de fotos i ells també. Expliquen que no s’han fotografiat mai junts, que tenen certa vergonya. Quan els preguntem per les fotos conjuntes que hem vist d’ells, amb uns tocats espectaculars al cap, diuen que se les van fer per separat, amb un temporitzador, per evitar veure’s l’un a l’altre.
Quan parlen de La Muda, la seua exposició, una paraula que apareix sovint és dolor. ”Yo era reticente a pensar que el dolor era necesario para crear, pero ahora que miro atrás pienso: tiene tanto valor por eso, porque es real”. Un patiment que els ha fet redescobrir-se com a persones, parella i artistes.
Un dels temes de La Muda és la gent que han fotografiat. Per esta nau agrícola han passat artistas com Sílvia Pérez Cruz, Toni Segarra, Javi Royo o Itziar Castro, entre molts altres rostres coneguts del panorama creatiu espanyol. A partir de contactes i coneguts de coneguts, van poder accedir a ells i els van convidar a Tivenys per ser partícips de la seua visió artística. També diuen que n’hi ha que els van dir que no, però que tots els models que han acabat exposats a Lo Pati van bolcar-se en les sessions. Com diu Greta, la gent que va acabar venint és la gent que tenien a prop, i no és tan important si el personatge és molt famós o reconegut, sinó la història que s’explica en les fotos on hi surt.
No es pot negar que esta metamorfosi de Díaz i Piñol ha sigut intensa. Segurament, intensitat és la paraula que ho resumix tot. Quan ens expliquen si recorden algun moment en concret que els posés la pell de gallina, Greta ho té molt clar. ”Para mí, el momento más bonito fue cuando el padre de Josep lloró en la exposición. Porque nos ha ayudado un montón. Todo lo que es instalación eléctrica, de luces… todo lo ha hecho él. Y lo ha hecho desde la confianza ciego, porque si a él le pregunta, ¿tú entendías algo? Él decía, no”. El pare de Josep va deixar-se les ulleres i no va poder llegir els textos que acompanyen les fotografies a Lo Pati. Quan la gent va marxar, va demanar a la seua dona que li llegís, i, en acabar, es va emocionar perquè va entendre les dificultats i la travessia que havien experimentat el seu fill i Greta.
Abans de marxar, pregunta obligada. Què és el pròxim que faran estos dos artistes? ”M’agradaria trobar algo més pla. És blanc i negre tot lo rato, no hi ha res al mig. Ara, per exemple, una de les inquietuds que tinc és lo color”. Josep ens ensenya també unes peces que ell mateix ha fet, amb pintura, spray i altres materials. Diu que no són bones, però que els crea només perquè ho troba terapèutic. Per a ell, l’art pot ser medicina.
Fotografia: Mar Sebastià
