‘Estació dels silencis’ és l’òpera prima del poeta
Albert Delgado (Tortosa, 1971) és llicenciat en Filologia Catalana. És professor de Secundària en Llengua Catalana i Litertura. La poesia, i l’escriptura en general, és una de les seues grans passions. Estació dels silencis (Linx Edicions) és el seu primer poemari, el qual rescata alguns dels seus poemes escrits al llarg dels anys.
D’on et ve el gust per la poesia?
La poesia per mi sempre ha tingut alguna cosa d’especial o «màgica» fins i tot. Recordo que el meu primer contacte seriós amb la poesia fou quan estudiava la EGB. Suposo que devia tenir uns deu o onze anys. Fou a través dels versos de Gustavo Adolfo Bécquer i pel fet de conèixer per primer cop els ideals del Romanticisme que ell també representava. Suposo que durant un temps vaig tenir «mitificats» aquells poetes que eren capaços de morir d’amor.
Ja amb el pas dels anys, els meus estudis de Filologia Catalana em van ajudar a aprofundir més en l’àmbit de la poesia catalana i descobrir més autors d’èpoques diferents, i això em va permetre tenir una visió més general i, a la vegada, em va facilitar l’elecció de les meves preferències i estils literaris poètics.
Estació dels silencis és la teua òpera prima, com has viscut el seu naixement?
La veritat és que no coneixia amb profunditat tot aquest món de les publicacions de llibres i les editorials. Estic gratament sorprès per com estan anant les coses i per la bona rebuda en aquest sentit. El passat dia 9 d’abril vàrem fer la seva presentació a l’EMD de Jesús, i tant l’assistència com les sensacions han estat fantàstiques.
“Suposo que durant un temps vaig tenir “mitificats” aquells poetes que eren capaçps de morir d’amor”
Un dels poemes, ‘Hungry eyes’, va ser premiat al V Concurs de Poesia “Lletres a Vent” (Gandesa, 2021). Este premi et va motivar a publicar el poemari?
En bona mesura és així. Està clar que ser guardonat amb un premi d’aquestes característiques és una motivació extra en tot plegat. M’ho vaig prendre com un reconeixement i una valoració a la tasca realitzada. Aquest premi el podríem emmarcar dins una etapa en què vaig decidir donar a conèixer tot allò que havia escrit al llarg dels anys. Fa un parell d’anys enrere jo encara no utilitzava xarxes socials com Facebook o Instagram. Fou a través d’aquestes plataformes on vaig començar a rebre els primers «inputs» positius i, la veritat, van ser per mi molt encoratjadors.
Més tard va venir Ramon Masdeu, de l’editorial Linx Edicions, i em va plantejar la possibilitat de materialitzar tot aquest recull poètic en un poemari.
Estació dels silencis és un recorregut vital molt intimista. Com has dividit el transcurs de la teua vida en l’obra?
Com he dit a l’anterior pregunta, quan l’editorial Linx em proposa fer un poemari amb la recopilació de tots els meus poemes, el primer que faig és donar-los una minuciosa repassada. És llavors quan me n’adono que en la seva gran majoria, els meus poemes puc dividir-los en tres grans eixos: els poemes que parlen de vivències i moments de la infantesa, els que he escrit fent al·lusió als paisatges del nostre territori i, finalment, els poemes que parlen de persones en concret, les quals han anat passant per la meva vida com a trens davant d’aquesta «estació silenciosa» que representen els records.
És per aquest motiu que el poemari es divideix en tres parts: Calotip, que versa bàsicament sobre poemes al voltant de la infantesa; Fars del Sud, que pertany a poemari amb el rerefons paisatgístic del nostre territori; i finalment, Estació dels silencis el qual inclou poemes sobre l’amor i el fet d’estimar.
La infantesa és un dels temes principals del poemari. En el poema ‘Com qui buida el mar’ et recordes com un nen solitari que es refugia en les paraules. Com recordes la teua infantesa? Com creus que ha marcat en la teua manera d’escriure?
Si pogués resumir en una paraula tota la meva infantesa, possiblement aquesta seria «tendresa». Em vaig criar en un poble molt petit però meravellós, la Raval de Cristo, i la major part del temps la passava al bar del meu avi, el Bar la Plaça, el qual encara existeix. Recordo haver jugat molt. Jugar és la màxima expressió de felicitat per un nen. Tot i així, recordo algun petit infortuni com el que relato al poema «Lliçons de vida» en què, alguna tarda, no teníem millor ocurrència que jugar a «guerra de pedres». En una d’aquestes em va tocar el rebre i una pedra em va causar un bon trep al cap. Vaig anar corrents a casa de la meua àvia perquè sabia que la meva mare em castigaria.
No vaig ser en absolut, doncs, un nen solitari. Ans al contrari. L’expressió d’escriure «com un nen solitari» és una comparació, un símil, per tal d’expressar d’alguna manera la meva forma d’escriure. Necessito el silenci, sovint la solitud de la nit, que és quan millor em flueixen els pensaments.
La figura de l’avi darrere la finestra, o a taula, o en un carrer on ningú ja no hi passa, és recurrent en la primera part del llibre.
Amb l’avi hi tenia un lligam emocional especial. Vaig passar moltes estones amb ell, al seu bar, i vaig aprendre molt amb el contacte amb la gent. Ell fou qui em portava a la llar d’infants, que just estava a tocar del bar. Ara no recordo aquest fet amb rancúnia, ans al contrari, ho recordo amb tendresa perquè sé que ell patia en veure’m plorar per marxar del seu costat.
A més, quan no hi érem al bar, també passava moltes estones a casa seva. A una banda del menjador hi havia una gran finestra horitzontal des d’on es veia el carrer. A l’estiu la tenien oberta i recordo que, abans d’entrar a la casa, m’assomava des del carrer i els veia a ell i a la meva àvia mirant la televisió.
Gràcies al meu avi vaig aprendre a estimar l’art de la cuina i el gust per cuinar. En aquells temps era estrany veure un home a la cuina, i això era una cosa que admirava d’ell.
La segona part de l’obra va dirigida als paisatges de l’Ebre, tot i que són presents arreu dels poemes. Com t’ha inspirat el territori?
Hi ha dos aspectes que són, per mi, la base i els pilars d’un poema: l’espai i la trama. L’espai, és a dir, el lloc on passen les coses és tan important o més que allò que està passant. El paisatge, i torno a remetre’m als clàssics del Romanticisme, és un element que enllaça sovint amb els estats d’ànim, és també una gran metàfora de la llibertat i un nexe d’unió amb els sentiments poètics.
Aquí a les Terres de l’Ebre som uns autèntics afortunats en aquest sentit. Tenim uns meravellosos entorns naturals tant de muntanya com marítims. Crec que, en el fons, el caràcter tan afable i humà de la nostra gent no és altra cosa que el resultat d’una clara simbiosi amb aquest increïble entorn.
En la tercera i última part d’ Estació dels silencis escrius sobre les diferents formes d’estimar, i parles també d’un amor amb qui el verb estimar pren tots els sentits.
Entenc que et deus referir al darrer poema que tanca el llibre i que es diu «Com no t’he d’estimar». És un poema que dedico al Marc, el nostre fill, i el fet que estigui situat en darrer lloc no és aleatori. Vaig considerar que Marc, per mi, és present i, sobretot, és futur. És una porta oberta a la continuïtat de l’obra, com una espècie de punt i seguit on de ben segur serà un dels protagonistes principals dels meus futurs versos.
Ell i jo juguem sovint a un joc on ell em fa la següent pregunta: «Papa, m’estimes?» La formula a mode de broma, sent conscient evidentment quina és la meva resposta. Però ho pregunta per seguir el joc de la meva resposta que a vegades, i en to fingidament enfadat, li contesto que «m’ho estic pensant».
Al final, doncs, se’m va acudir que ja era hora d’escriure-li un poema per tal d’acabar aquell joc d’una vegada i, per tant, deixar-li clar d’una manera definitiva, encara que ell ja sap que és així, que l’estimo tant que precisament és per ell que aquest verb «estimar» pren tot el sentit per mi.
Quins són els teus referents i inspiracions a l’hora d’escriure poesia?
Intento que la meua poesia sigui «realista» en essència, una poesia que en el fons busca la companyia del lector i que té molt present la claredat del propòsit, la nitidesa del missatge, la certesa d’adreçar-se al lector lluny d’un altre tipus de poesia que jo anomeno «hermètica».
Per mi la poesia no significa altra cosa que una línia defensiva davant el terror del món i, a vegades, davant del terror dels propis sentiments. En definitiva, he escrit «Estació dels silencis» sota el prisma d’una poesia vista com un art útil i dolç per tal comprendre i, d’alguna manera, «dominar» allò viscut.
Dit això, els meus principals referents poètics són Gerard Vergés, Miquel Martí i Pol, Joan Margarit, Rosa Leveroni, Maria Mercè Marçal, Montserrat Abelló o Txema Martínez Inglés, per citar-ne alguns.
Tot i que potser encara és massa aviat per parlar-ne, segur que entre els teus escrits hi ha obres inèdites que no han aparegut en Estació dels silencis. Et planteges una segona publicació?
Tinc una mena d’espina clavada amb una novel·la històrica que ja fa molt temps que em reclama, cada cop més insistentment, la seva atenció.
Com tota novel·la històrica, requereix d’una gran tasca inicial de preparació i recopilació de bibliografia prèvia. És una feina àrdua i feixuga però que bona part de la qual podríem dir que ja està realitzada. És un projecte que alguns m’estan encoratjant a tornar a emprendre’l i, a més a més, la bona acollida d’aquest poemari que acabo d’estrenar també n’està tenint bona part de la culpa.
Us diré que es tracta d’una novel·la ambientada en l’època romana de principis del segle I, just en els anys posteriors a la fundació de la Dertosa romana, i que posa en context la situació social i política del moment. A més, pretén ser una novel·la a la vegada molt didàctica en el sentit que donarà a conèixer molts personatges, enclavaments i maneres de viure d’una etapa un poc desconeguda en termes generals al nostre territori.