Nati Franch és biòloga. El seu camí estava escrit: de menuda, passava els estius a l’illa de Buda, rodejada de natura. Son iaio era administrador de l’espai i un gran observador de la fauna del Delta. Ella ha heretat esta sensibilitat i amor per l’ecosistema. “Me llençava al riu, jugava al canalet… això m’ha fet viure la natura d’una manera molt directa. És el que m’ha portat fins aquí”. La seua família no les tenia totes quan va triar la carrera perquè llavors no acabaven de trobar-la útil. Però just després d’unes pràctiques a Trieste, la van cridar del Parc Natural del Delta de l’Ebre perquè fes uns estudis per a l’àrea d’ictiologia, que estudia els peixos.
Vint anys després, Franch seguix estudiant estudiant-los amb passió. Però esta zona tan concreta del territori és canviant i cada petita acció té efectes difícils de calcular. “La natura funciona així, és un engranatge. Natros, les persones, som una part menuda de l’ecosistema i depenem els uns dels altres. Com més peces petites d’esta cadena se trenquen, més malament funciona tot. Al Delta, el que fas té una repercussió”. Per això és vital una bona convivència entre el Parc, els veïns, els productors i els diversos agents que habiten i exploten la zona.
Passejant per l’Ecomuseu del Parc Natural, Franch explica la seua implicació en el procés d’erradicació de la granota toro, una espècie detectada per primer cop l’any 2018. Davant l’impacte que podia causar al Delta, immediatament se van posar en marxa mesures de control per contenir el nucli detectat i evitar-ne la dispersió, i es va engegar un pla del qual Nati Franch era responsable. És la fita més remarcable de la seua carrera com a biòloga, tot i que també posa en valor que la natura no sempre respon a les intervencions humanes com als científics els agradaria.
Després d’anys treballant al camp, a l’aire lliure, Nati Franch té clar que el Delta és una zona canviant, que va fent tot i la presència humana d’aquells que el treballen, el viuen i l’estimen. Per a ella, la problemàtica més urgent és la regressió, encara que el veritable problema d’arrel és el poc cabal de l’Ebre, que arriba a la desembocadura amb un cabal insuficient per mantenir-lo tal i com el coneixem.