Al brancal de Meritxell Prades

Meritxell Prades és psicòloga. La seua vocació va sorgir de la necessitat d’entendre les persones i acompanyar-les en processos complicats, de dol, en la majoria dels casos. Abans del 2020, treballava com a auxiliar d’infermeria a la Unitat de Cures Intensives de l’Hospital de Tortosa Verge de la Cinta. “Vaig notar que em feien falta moltes eines per poder acompanyar, més que res, la família. Necessitava acompanyar aquells familiars i no en sabia”. Prades explica que la seua cap li va donar suport en la seua decisió de formar-se com a psicòloga i va compaginar estos nous estudis amb la faena.

Amb l’arribada de la crisi de la Covid-19 va presentar-se voluntària per realitzar trucades de seguiment a persones que ho sol·licitaven. “Aquelles veus el que em transmetien era desesperació. Que els truqués, que em necessitaven. Ja feia temps que m’anava en ment de muntar el meu propi projecte, però allò ho va accelerar molt”. L’agost del 2020, Meritxell Prades va obrir la seua pròpia consulta, Nakupenda, que en suahili significa ‘t’estimo’, però que vol fer referència a estimar-se a un mateix abans de poder estar bé amb la resta de persones del nostre entorn.

La filosofia de Nakupenda és que les persones puguen conèixer les seues emocions i viure una vida tranquil·la amb capacitat per identificar-les i gestionar-les. “La intenció és viure la psicologia a través de la prevenció, ensenyar a nedar abans que la gent s’ofegue”. De fet, haver obert la consulta en plena pandèmia li ha fet veure que aquella aturada forçada va fer que moltes persones s’adonessen que no estaven bé, que tenien temes per resoldre a nivell emocional. Ara, amb l’arribada de la nova normalitat, creu que la societat ha tornat a un ritme frenètic que no ens permet reflexionar i mirar cap endins.

Prades treballa molt amb xiquets i xiquetes. Les teràpies iniciades a edats tendres permeten que, d’adults, estos nens tinguen eines per enfrontar-se amb les frustracions i els problemes del dia a dia. Mitjançant dinàmiques grupals i de joc, aprenen a comunicar com se senten o què els passa. Per a ella és important tenir en compte que la seua personalitat i les seues capacitats encara s’estan formant, i estan aprenent com funciona el món exterior. Per això, és partidària de no dixar-los pantalles en els primers anys de vida. “El cervell no diferencia entre la realitat i la ficció. Si jo el sobreestimulo, el nen no podrà entrenar totes les habilitats necessàries per al seu dia a dia. Una pantalla té llum, moviment, so… què li passa al cervell? No pot generar atenció en un punt determinat perquè està massa estimulat. No pot parar atenció en l’aprenentatge, en la tolerància a la frustració, en la comunicació… Els xiquets necessiten treballar el múscul de l’atenció, la pantalla no els ho permet”.

Des de la seua consulta a Tortosa, la psicòloga té clar que els processos que passem en la infància ens marquen com a adults i determinen el tipus de persona que serem. L’únic que li demana al futur és poder ensenyar als infants a conèixer-se i donar-los els recursos que necessiten.