A Francesc Millan li agraden els dies de pluja. De tant en tant, torna al poble, a Santa Bàrbara. La seua faena el manté a Barcelona, on viu des de que va marxar a estudiar Periodisme. Actualment, és el cap de la secció d’Internacional del diari Ara, un càrrec que va ocupar amb només vint-i-cinc anys. Fa pocs dies que ha arribat d’Ucraïna i descansa abans de tornar al ritme de la redacció.
Millan va tenir sempre molta curiositat pel que l’envoltava. Explica que, de menut, jugava al carrer on vivia sa iaia i amb una amiga anaven apuntant en una llibreta tot el que volien descobrir, com ara qui eren els nouvinguts del poble. Amb els anys va adonar-se que li agradava mirar al món, que tenia ganes de contar el que passava lluny de casa. Al 2016, abans d’acabar els estudis a la universitat i en plena crisi d’acollida, va marxar a Idomeni per fer de voluntari i escriure sobre el que hi passava. Va ser la seua primera experiència en un context en conflicte, que li va permetre retratar el que vivia i li va obrir les portes del periodisme internacional.
Com s’explica una guerra? Com se pot transmetre el que sent un periodista quan viatja en un tren ple de soldats, o quan sent les bombes sobre el seu cap? Per a Francesc Millan, la resposta és clara. “Hi ha una cosa important: els periodistes no som els protagoniste. Som simples observadors, que triem on anem. I som observadors privilegiats: podem marxar d’allà, generalment, quan i com volem”.