Josep Albiol passa els dies al seu magatzem-estudi, a Santa Bàrbara, als baixos de casa. Ara està jubilat, però l’afició de tallar i esculpir la fusta no és recent. Va iniciar-s’hi de molt menut. “Davant de casa, teníem un veí que treballava la fusta. Jo no anava a jugar amb els altres crios, me quedava allí, mirant com treballava aquell home. Des de llavors que no he parat”. No sap dir perquè se sentia tan fascinat per l’acció d’esculpir, però ho relaciona amb la passió que també sentia per dibuixar i crear.
“Amb vuit o nou anys, ja tallava. Vaig començar fent lloros petits, agafava els dibuixos de les capses de llumins i anava fent”. Tenia una cosina que treballava a l’Escola Massana, de Barcelona, i se’l va endur a la capital unes setmanes perquè el formessen. “A classe, el professor ens feia fer una estrella. Quan vaig començar a fer-la vaig veure que aquelles eines no tallaven, que les havia d’afilar. Quan va veure com treballava em va dir que jo estava allà perquè volia, perquè no podria aprendre res més”.
Albiol ha sigut autodidacta des dels inicis. La seua curiositat l’ha dut no només a crear segons els seus instints, també a confeccionar les eines que ell creia que necessitava. Va ser mecànic, de manera que tenia a l’abast les màquines i els coneixements que calien per manipular l’acer. No sap quantes eines hi té, penjades al taller, només que les ha construït segons el que anava necessitant.
L’obra de Josep Albiol està gairebé tota guardada a casa, o a les cases d’amics i coneguts que li han fet encàrrecs. Talla escuts, escenes i tot el que l’inspira, inclosos artistes com Dalí o Picasso. El dia a dia, la vida quotidiana, també li dona idees: hi ha cares que talla que surten de les formes de les tovalloles que queden a terra després de la dutxa. Tot és susceptible d’acabar immortalitzat en una peça de fusta.
Ha exposat també en un grapat d’iniciatives col·lectives, i fins al 15 de desembre es poden admirar les seues peces al Centre d’Interpretació de la Terrissa de la Galera.
