Al delta de l’Ebre, la paraula bac és sinònim de caiguda, de cop. No se saben quins son els orígens al territori de la lluita del bac, però hi ha reculls de premsa que ja parlen d’exhibicions i lluitadors d’esta disciplina a principis del segle XX. Miquel Castro és el president de l’associació La Lluita del Bac a les Terres de l’Ebre, i també està al capdavant de l’escola Kushinkai, situada a Deltebre, on s’ensenya karate, defensa personal i bac des de fa uns cinquanta anys. El fundador va ser Juan José Valldepérez Casanova, que va créixer practicant el bac com un joc, com molta gent de la seua generació. “De més gran, Valldepérez va tenir un mestre al col·legi que era militar i havia practicat jiu-jitsu, i els n’ensenyava. Va marxar a Barcelona i allà va fer lluita lliure i grecoromana, i quan va tornar al poble va muntar esta escola. Amb l’ajuda d’un mestre japonès que ensenyava karate a Tarragona també van portar aquí esta disciplina. L’escola ensenyava sobretot karate, que era l’esport oficial, el regulat… Jo vaig començar durant esta època”, conta Castro.
Als anys 90, quan Castro era adolescent, el mestre els va parlar de la lluita del bac i l’arrelament a la zona. “Dels alumnes que érem a classe, cap n’havíem sentit a parlar. En tornar a casa li vaig preguntar a ma mare si li sonava això del bac i em va dir que sí, clar, que quan ella era menuda tothom feia el bac. A partir d’este moment vam començar a practicar-lo a l’escola i vam convidar persones que antigament l’havien practicat. N’hi havia que tenien setanta i vuitanta anys. Així es va recuperar”, conta Castro.
Des de llavors que es pot practicar el bac a escoles de Deltebre, Camarles, la Ràpita i Sant Jaume d’Enveja. Des del 2019, este conjunt de clubs constitueixen l’associació La Lluita del Bac a les Terres de l’Ebre, que divulga esta pràctica de moltes maneres. A través de l’aprenentatge i la pràctica en totes les edats, xerrades, tallers, les mostres o les competicions. A Catalunya encara no es pot lluitar federat, però la Generalitat l’ha reconegut com a activitat esportiva.
Però què és, exactament, el bac? Com es practica i en què es diferencia d’altres lluites? La resposta és evident a simple vista: el combat comença amb els dos adversaris abraçats. “S’ha d’intentar fer caure a l’altre. Si cau de costat és un punt, si cau completament d’esquena, dos punts. El primer que arriba a quatre punts quanya el combat, que dura dos minuts. Esta és la part esportiva, o de joc. El bac és molt senzill i és ideal per a la iniciació dels esports de lluita, sobretot per als nens. El fet de començar abraçats evita lesions i riscos”, afirma Castro. Destaca també que és un mètode de defensa personal en si mateix, ja que “en una situació de baralla, és molt habitual que les dos persones acaben abraçades. Si has practicat el bac, tindràs una sèrie d’eines i tècniques que el teu contrincant, segurament, no tindrà”.
Kushinkai forma una trentena d’alumnes. El més menut tot just té quatre anys. Els més grans, com en el cas de Júlia Panisello, ja estan fent de monitors i formant els xiquets de la mateixa manera que els van ensenyar a ells. Així, una tradició com la del bac es queda a casa i les noves generacions l’aprenen directament de les anteriors. I fent-ho, molts cops es vesteixen amb faixa i els calçotets de junquet, la indumentària típica dels treballadors deltaics. És una mostra de respecte i honora els orígens de la tradició, però lluny de voler tancar el bac en una vitrina, tothom qui el practica vol que sigue una pràctica moderna i viva.
