Pilar Pisa se definix com una aventurera. Diu que ha tingut una vida molt moguda, que ha sigut molt inquieta. Ho seguix sent. Amb vuitanta-nou anys, s’aixeca cada dia a les sis del matí i se’n va al gimnàs. Ara s’està recuperant d’una lesió a l’espatlla, cosa que l’obliga a fer un extra d’exercici, tot i que sempre ha estat molt activa. Després fa el cafè amb la parella de son fill, va al fisioterapeuta i, en acabar, un altre cafè, esta vegada amb les amigues que va fer a l’Escolta d’Art i Disseny d’Amposta fa trenta anys. Pintar és un dels seus grans plaers, i s’esforça cada dia per seguir aprenent noves tècniques i per expeirmentar amb materials que no domina. Ensenya, orgullosa, que li arriben teixits fins i tot de l’Àfrica.
Pisa va nàixer a Saragossa. “Des de sempre que he sigut itinerant. El meu pare era assalariat de Telefònica a la postguerra, quan Espanya estava destrossada i els treballadors havien d’anar arreglant els cables o a recomposar tot el que la guerra havia trencat. Anàvem per tot arreu, per tots els pobles”. Esta circumstància va acabar esdevenint un tret de caràcter: mai se li ha fet costós desplaçar-se a un lloc i començar de nou. De menuda també va viure uns mesos al poble natal de son pare a l’Aragó. “Per això tinc un caràcter tan adaptable, allà on me dixen, hi estic bé”. Va viure a Madrid, a Astúries i a l’Aragó un altre cop. Es va casar amb un metge que va opositar i va acabar a Amposta de casualitat.
“L’art sempre l’he portat amb mi, però no he tingut preparació acadèmica ni recursos per tenir-la, ni l’estabilitat necessària per esta vida itinerant que sempre he portat. He tingut una educació a salto de mata”. Quan van inaugrar ESARDI a Amposta, va ser “la primera en anar-hi”. Era el final de la dècada dels 90. “Amb les sis que hi vam anar seguim sent amigues. Jo ara tinc una amigues molt joves, perquè quan jo m’hi vaig apuntar tenia més de cinquanta anys, i elles en teniu divuit o dinou”. A l’escola va fer-hi cinc anys pel seu compte. “Llavors jo tenia fills en una època difícil de la vida, a l’institut. Vaig fer cinc anys lliures i després em vaig matricular oficialment. A mi m’agrada molt l’art abstracte, sempre he sigut mala dibuixant perquè sóc molt miop, però m’expresso amb el color. Pinto amb molt de color”. Ara està submergida en la tècnica dels gravats i les litografies. Per acabar les obres necessita eines que a Amposta no té a l’abast, i per això se desplaça fins a Barcelona, on freqüenta diversos tallers que li faciliten els recursos per acabar els treballs.
Normalment, a la tarda, Pilar Pisa ja no surt del seu pis. Està subscrita a totes les plataformes. La seua preferida és Filmin i cada dia veu un parell de pel·lícules. O llegeix un llibre. L’encanten els volums d’art, els té col·locats per diversos racons de la casa com si fossen elements decoratius. També escriu poesia, i ho fa a la mínima ocasió. Conta que, en una sortida amb aigues per fer ioga, elles van marxar a fer turisme pel poble i ella se va quedar escrivint. “Jo estic en contra de la opinió que s’ha d’estar sempre amb algú. La soledat és molt bona, et fa trobar-te a tu mateixa. Fa que la teua imaginació suplixque allò que no coneixes. Estar tot el dia preguntant és un error, s’ha de tenir una vida interior”.
1 comentari
Hola ! Ya sabéis mis queridas periodistas que tenéis mis cuadros para decorar las paredes de vuestras cásas! Cuando estén terminadas