Gerard Pinyol fa divuit anys que va començar a remar al Club Nàutic Móra d’Ebre, com molts xiquets del poble. A l’estiu, l’entitat organitza l’escola de rem i gairebé una desena de patrons ensenyen els menuts a navegar pel riu amb les embarcacions tradicionals, les muletes. Cada any, els nens inscrits ronden la quarantena. Passen les tardes al riu, aprenent els uns dels altres, treballant la coordinació i l’esforç en equip. I també experimenten de primera mà com es viu l’Ebre des de dins. Aquí és un element més de la vida al poble i els veïns el gaudixen en la seua quotidianitat, mentre que en altres poblacions del territori, les activitats de lleure i esportives a l’aigua han acabat quedant en segon pla o han desaparegut.
Francisco Ripoll és el president del Club. Diu que va aprendre a nedar i navegar al riu de ben petit. Sempre s’ha mogut entre les seues aigües. Fa anys va construir-se ell mateix dues muletes, després de preguntar a artesans i investigar com ho podia fer. Cadascuna li va costar un hivern, unes tres centres hores de dedicació, i en acabar les va batejar amb el nom de sa mare i el de la seua fillola. Les muletes, com s’anomenen en femení, han de tenir nom de dona, i tenen l’origen en la funcionalitat: eren una eina de treball més. “Fa anys, aquí a Móra, la gent tenia muletes per treballar, per anar fins al tros, si el tenien a l’altra banda de riu, per exemple, o per desplaçar-se. També era el vehicle de suport del llaüt, que és un barco més alt i més ample, que pot fer setze metres, o també servia per sirgar”, conta Ripoll.
Precisament la tasca de sirgar és una de les que ensenyen als xiquets de l’escola. En els trams en què es feia impossible navegar, les embarcacions eren estirades des de terra, des del camí de sirga, normalment per animals o, en el seu defecte, per homes. De cara a la Festa del Riu que se celebra a finals de mes i a les competicions que hi ha previstes per a festes majors, els més joves aprenen com un joc el que fa temps era un tràmit per poder moure’s de poble a poble. És una manera de connectar-los amb el seu passat més recent, tot i que ja ho fan cada cop que remen dins d’una muleta. N’hi ha que tenen més de cent anys, que els propietaris o el mateix Club han anat conservant, cuidant i actualitzant amb el pas del temps per evitar la seua degradació.
Avui en dia, sense la necessitat de les muletes ni els llaüts per desplaçar-se, estes embarcacions perden utilitat, però no el valor que tenen. De fet, se’n valora l’antiguitat, la simplicitat i com connecta les persones amb el riu, amb l’entorn natural de la comarca. Gerard Pinyol, per exemple, va decidir comprar-se una muleta fa anys, la Irene. La seua connexió de veritat amb el riu i el Club naix arran d’això, de la possibilitat d’explorar l’Ebre en qualsevol moment, amb total llibertat.