Sí, tots tres “objectes” poden ser lliurement usats si te’ls trobes, segons l’imaginari masclista.
Les últimes setmanes i, si filem més prim, l’última setmana, diaris, xarxes i telenotícies s’han fet ressò de múltiples notícies que manifesten la impunitat amb què se senten aquells “estudiants avantatjats” del sistema patriarcal.
Des de la desafortunada cançó que entonava un alcalde, fent apologia de la pederàstia, cantant amb esbarjo barres que començaven amb “Me encontré a una niña sola en el bosque…” i suggerien que al tercer coit el seu propi cos ja no donava per a més, fins la notícia del macrojudici francès a 51 homes per violar una dona sotmesa per submissió química pel seu propi marit.
Què està passant?
No passa res. No passa res perquè la setmana que ve ja no en parlarem, d’això, i tot quedarà relegat a l’oblit, com va quedar el cas de la noia d’Igualada a la que una bèstia li va arruïnar la vida, com volen que quedi el cas d’Alves o com queden els feminicidis per violència masclista una vegada han passat unes setmanes.
No ens podem permetre perdre la memòria.
Perquè perdre la memòria vol dir no aprendre, no avançar i no prendre decisions per pal·liar les aberracions que esdevenen dia darrere dia arreu del món. No podem permetre que un càrrec polític tingui la tranquil·litat d’agafar un micròfon, pujar a un escenari i cantussejar l’esgarrifosa narració de la violació d’una nena, fent una demostració pública de la cultura de la violació. No som capaces d’assumir l’impacte que això té a les nostres vides, per simple que sembli. Tant hi fa si és en context d’esbarjo (com justifica aquest acte en concret el president de la Conferència Episcopal), a una aula d’institut, a una dissertació pública o a una tertúlia televisiva.
Sense anar molt més enllà, també aquesta setmana ha sortit a llum la condemna a un futbolista per dues agressions. Aquest fet tampoc no impressiona perquè sembla un mal infecte disseminat pels vestuaris dels millors equips. Els herois dels joves i de gran part del gènere masculí, milionaris passant-se una pilota en un camp abastat de persones corejant el seu nom, també omplen titulars que giren al voltant d’una agressió sexual, una violació o un feminicidi. La impunitat és semblant. Dani Alves torna als camps; també ha sigut notícia aquesta mateixa setmana.
El mal infecte del qual parlem no es queda als vestuaris ni als barris propers. El masclisme abasta més enllà de l’horitzó, sempre que hi hagi un ésser humà per perpetrar-lo. També aquesta setmana, una atleta olímpica ugandesa ha estat cremada viva per la seva parella, al més pur estil de l’Ana Orantes. La història es repeteix, i això que només sentim els casos mediàtics. No ens podem imaginar la quantitat de bestieses que s’escometen cada hora, cada minut, al món.
Mentrestant, parlar-ne des de la resistència, el rebuig i l’inconformisme resulta poc útil. Cristina Fallarás és censurada reiteradament per donar veu a víctimes de violacions, agressions i abusos. El Ministeri d’Igualtat i els seus departaments es consideren absurds i són durament criticats de forma incessant. Visibilitzar la injustícia del masclisme sistematitzat resulta una àrdua tasca impossible d’assumir si no hi col·labora tothom; homes i dones posicionats envers el masclisme. En cas contrari, qualsevol que es trobi una dona, com a qualsevol altre objecte que es trobi al carrer, pot fer-li el que vulgui. Una nena a bosc; una atleta a casa seva; una jove a una discoteca; una jugadora de futbol a una tarima; una senyora a un portal; una pacient a una consulta; una dona sola al carrer.
I fins aquí, les notícies de la setmana. M’agradaria poder dir que ha estat una setmana especialment tràgica, però no, cada setmana ho és. Lluitem i treballem perquè arribi el punt en què no se’n parli. Mentrestant i per assolir-ho, continuarem tractant de dilucidar causes i conseqüències del mal infecte del masclisme.
