A Pilar Girbes li van regalar una llavor de cotó blanc ara fa sis anys. Ella se dedicava al món tèxtil, dissenyava motxilles i altres peces de roba amb sa germana. Son sogre, anys enrere, havia cultivat cotó. Entre els anys 50 i 70 del segle passat, al delta de l’Ebre era comú que els pagesos plantessen cotó, tot i que prompte els arrossars van resultar conreus més rentables.
A Sant Jaume d’Enveja, Pilar va decidir recol·lectar diferents tipus de llavors i les va plantar en un terreny on abans la seua família hi cultivava tot tipus de verdures. Tot i els coneixements de la terra que té per tenir cura de les plantes que acabaran fent cotó, ella se definix com una artesana, no com una agricultora.
El que fa especial el cotó de Pilar és que no està enfocat a la producció. Ella treballa des de la marca ‘Cotó del Delta’ i el seu principal objectiu és divulgar l’art de fer créixer este producte i crear des de zero amb ell. Vendre’l seria un problema, ja que té sis varietats diferents d’esta planta, de la família de l’hibiscus, i se mesclen entre elles. El vent i la proximitat fa que les llavors viatgen i s’acaben creant plantes híbrides que li aporten resultats interessants, com ara mescles de colors.
Pilar ha estat autodidacta. A través d’internet i del prova-error ha aconseguit perfeccionar les seues tècniques i fa de tot a partir de cotó: polseres, recipients, rams, brodats, decoracions… Va demanar al seu germà fuster que li confeccionés un ‘fus’, com ella anomena, que li permetés convertir el cotó en fil. També va aprendre a cardar-lo, és a dir, a pentinar-lo per dixar-lo fi i poder-lo agrupar. A les fires s’emporta una filosa que va comprar de segona mà per fer divulgació del seu ofici, i explica que ha d’anar amb compte o els xiquets la toquen de seguida.
A través de la seua marca, Pilar ha aconseguit viure de la seua passió. Fa tallers, rep grups de gent interessada en el que fa, ensenya a nens dels col·legis de la zona… artesans de tot el país s’han posat en contacte amb ella per interessar-se pel que fa. En una caseta blanca al costat del seu terreny, treballa i crea sense la pressió que li suposaria viure de les vendes del cotó. Aquí s’hi està hores, envoltada del seu art i provant, sobretot, perquè este ha estat el seu procés per aprendre. Diu, “a mi de cotó tot lo que vulguesseu, de lo demés no m’interessa res”.