Marta Sans membre d’Aixada Lila i Vaga Feminista Terres de l’Ebre
Dimarts passat, un home apunyalava la seua parella a Amposta. Dijous, l’exparella de la dona de disset anys desapareguda a Sevilla, va confessar a la Guàrdia Civil que la va matar el mateix dia en què va desaparéixer. A Tenerife, es trobava el cos d’Olivia, de sis anys, assassinada pel seu pare en un cas de violència vicària: matar els fills per fer mal a la mare, mentre que, al mateix temps, Juana Rivas era finalment sentenciada a presó per protegir els seus fills de l’agressor. I no acabo.
Setmana tràgica per al feminisme, que veu com des del 2010, a l’Estat Espanyol s’han comptabilitzat més de 1174 feminicidis, sent la mort de les dones d’entre 15 i 44 anys a mans de la parella o exparella. Quan això passa, lo primer que solem sentir (o fins i tot dir) és “este tio estava boig” o “hi ha gent que està molt malament”. Esta desafortunada expressió és el començament d’un discurs molt perillós, que posa de manifest el mite número u sobre la violència masclista: que qualsevol home que comet violència contra una dona està desequilibrat psicològicament.
La frase “la maté porqué era mía” és un dels resultats de l’ús que en fa el sistema patriarcal de l’amor romàntic. I és cert, ja que este, utilitza el “ser d’algú” com a màxima sublim de l’amor. Fem l’exercici de posar “soy tuya” al Spotify, i ens posarem les mans al cap. Entre tots els estereotips, trobem també “l’amor veritable tot ho perdona” o “ets l’amor de la meua vida” o “la fidelitat com a provad’amor”. Quants cops, fins i tot, pensem que si l’altra persona no es posa gelosa, era per què no ens estima prou? En acabat, llegim que un crim s’ha comés per un atac de gelosia i diem que no és el mateix.
Doncs sí, sí que ho és: La violència masclista té moltes capes i ningú mata d’un dia per l’altre, sinó que l’abús i el control comencen, per exemple, per espiar els missatges de la parella, i poden acabar en assassinats.
El model de l’amor romàntic és una de les eines més potents que té el sistema patriarcal per a sotmetre a les dones, basat en relacions de poder i dominació. El patriarcat ens ha introduït tots els mites de l’amor romàntic des de petites a través de tots els elements de consum i mitjans de comunicació (en són un gran exemple Disney i els arquetips de princesa que espera que la rescate el seu príncep blau i que sense ell, està en perill), i els hem interioritzat gairebé de forma inconscient, integrant-los en la nostra societat.
El masclisme utilitza este model per controlar i dominar la dona, i és este mateix discurs lo que pareix que el legitima per exercir la violència. Perquè clar, “jo pensava que era meua, i si ella ja no ho és, l’amor romàntic em dona permís per matar-la.” Les dones patim les conseqüències de l’amor romàntic i de l’ús que el masclisme en fa, ja que “per amor” a la “nostra mitja taronja”, molts cops, justifiquem comportaments que en algun altre context no ho faríem. I és que en l’amor romàntic, la parella està dalt de tot de la piràmide afectiva, menystenint l’amor de tota la resta de persones que tenim al nostre voltant. El fet de tenir una xarxa afectiva important, una xarxa de confiança que ens done suport i poder veure que hi ha altres amors que valen, ja és un pas per començar a trencar molts dels mites de l’amor romàntic que consideren allò de “sense tu no sóc res” o “no puc viure sense tu”.
Tret que la protecció legal i moral a les dones que pateixen violència masclista hauria de ser real i en perspectiva de gènere, cal voluntat per part de les institucions i del sistema sencer per desmuntar estos mites i educar a totes les persones des de petites en com construir relacions afectives sanes i basades en la igualtat de veritat. El sistema ha de canviar, només així aconseguirem relacions lliures, i no basades en la dominació. Només així ens alliberarem.