La maternitat és transformadora a tots els nivells. En els últims any s’ha posat el focus en l’estat emocional i de la salut mental de la mare, però el procés físic que experimenta una dona durant la gestació pot resultar igual d’aclaparador. En una societat en que la dona és jutjada pel seu aspecte físic constantment, un embaràs pot suposar nou mesos de dolors, malestar, complexes o impediments per fer vida normal. Estes problemàtiques s’agreugen quan les gestants treballen amb el seu cos, com és el cas d’Anna Hierro, ballarina des que era adolescent.
Hierro va començar la seua carrera a l’estudi d’Anna Maria Bel de Tortosa, la seua ciutat. Amb només quinze anys, Bel la va animar a presentar-se a les proves de l’Institut del Teatre de Barcelona. Era el primer pas per dedicar-se professionalment a la dansa, el seu ofici fins al dia d’avui. Un ofici que l’apassiona i al qual l’hi ha donat tot. Quan va voler ser mare als 30 anys va llençar-s’hi de cap, sense pensar-s’ho dues vegades. La dansa requerix de molta disciplina i d’una gran connexió entre ment i cos, el físic se cultiva com un vehicle per expressar-se artísticament. Una procés així ho pot canviar tot.
“Les dos vegades que he sigut mare he tingut molt clar que ho volia ser i això passava per sobre de tota la incertesa que es creava respecte a la meua carrera”, explica la ballarina. “Vaig tirar endavant, vaig decidir fer-ho, però no saps mai com anirà, com respondràs. Si tens la sort de passar un embaràs sense riscos, amb cura i escoltant el teu cos, pots anar fent. Jo vaig ballar obres bastant exigents fins quasi els cinc mesos, però pot passar el contrari. Si hi ha senyals d’alarma, pot ser que hagis d’estar parada tots els mesos d’embaràs”.
Hierro va fer una aturada de pràcticament un any, entre els mesos finals de la gestació i els primers quatre de la vida de son fill. La lactància va ser una part vital del seu procés de recuperació. “La reincorporació tampoc és tan fàcil. En el meu cas, jo estava alletant, el cos encara està tornant a la seua forma. Als dos o tres mesos de parir vaig començar a fer abdominals a poc a poc, vaig anar reactivant el cos. Als cinc ja estava ballant al teatre, però els pits em supuraven llet”.
Posa de manifest la comprensió i el tacte dels directors que van comptar amb ella durant aquells mesos, sense dixar-la de racó només pel fet d’haver sigut mare. Hierro narra una experiència personal molt amable i està agraïda per la comprensió amb que se la va tractar, cosa que no sempre passa. En els últims anys, però, el moviment feminsta ha canviat la percepció de la professionalitat i la maternitat i els productors i els directors han pres consciència de la importància d’un acompanyament responsable. “Jo he sigut afortunada, perquè al meu voltant, la gent ha sigut sensible amb el tema. No s’ha vist mai com un ‘ai, ja no serà la que era’”.
Al 2021, la ballarina va tornar a quedar-se embarassada. El cos li va respondre de la mateixa manera i el procés va ser quasi idèntic a l’anterior, amb un temps molt semblants. Això sí, Hierro tenia clar que el postpart havia de ser tranquil, i va tornar a ballar de seguida però sempre escoltant el cos. I conta que ella sempre dona el mateix consell: tenir unes dates programades per a la tornada. D’esta manera, creu que el procés de tornada a la normalitat és òrganic i se fa amb il·lusió.
La precarietat del món de la dansa fa que, molts cops, les ballarines decidixquen abandonar este món per dedicar-se a la maternitat a jornada completa. “Si l’ingrés principal de la família el teu la parella, clar, esta professió, que és free lance, molt més inestable, amb sous més precaris… la teua carrera passa a un segon terme. Passes a ser cuidadora, a ser la mare. La tendència és esta, al meu voltant ha passat”.
I el gran tema. Un cop els fills ja són al món, la conciliació. “Amb esta professió, amb estos sous, sempre de viatge… qui cria els nens? Qui està a casa? Esta és una tasca que encara recau en les dones. No diré que és només masclisme, perquè també hi ha un tema de biologia, com la lactància, que ho porta. Aquella personeta depèn de tu. Jo ho he pogut fer tot perquè he tingut ajuda familiar. Si per les hores que estava treballant fora de casa hagués hagut de pagar un cangur, hi hagués sortint perdent”.
La tortosina té clar que, si no hagués rebut l’ajuda necessària dels qui l’envolten, no hagués pogut seguir amb la seua carrera. “Potser enlloc de fer quatre projectes alhora només n’hagués fet un. M’hagués hagut de quedar molt més a casa”.
