Dissabte al matí. A la Ràpita és dia d’aixecar-se, amanir-se, anar a buscar una farinosa a la Bolleria Sant Antoni i anar a petar a l’OVERlook, l’estudi-taller de la modista i dissenyadora Anna Vizcarro. Este espai pot definir-se de moltes altres maneres, però és, essencialment, un lloc on hi passen coses tota l’estona. Coses relacionades amb la moda, l’art, el saber estar, el present, el treball amb les mans, la desconnexió del dia a dia… i l’aprenentatge d’aquells treballs ancestrals que dixem de banda en un món que bull. El dissabte al matí és dia de brodar en comunitat, al voltant d’una taula on només hi ha dones que formen part d’un projecte que posa el seu cos al centre de manera desacomplexada: La Mamella.
La Mamella naix el passat gener com un taller d’un grapat de matins de durada, on les assistents s’han de fer una foto del seu pit i replicar-lo mitjançant la tècnica del brodatge. “Jo tenia una samarreta amb dos pits brodats al lloc dels pits reals i em va venir de gust que tothom la pugués portar. Però després vaig pensar que seria millor si cada dona portés una mamella com a charm, a la bossa o on fos, sempre a vistes”, conta Vizcarro. Per a ella era vital que este fos un curs només per a dones cisgènere i dones transgènere, on puguen reivindicar la naturalitat d’una part dels seus cossos que sovint és sexualitzada i jutjada. La majoria d’assistents no tenen experiència prèvia brodant, de manera que el primer dia practiquen les puntades i, sota el tutelatge de la modista, en unes hores acaben creant rèpliques de les seues pròpies mamelles.
Com que el nivell d’expertesa varia en cadascuna, algunes de les brodadores aprofiten este temps per acabar labors que han començat a Lo Fil de la Vida, un altre dels cursos que s’impartixen a l’OVERlook. Este en concret va començar al 2023, inspirat per “pels brodats de la Sarah Espeute, los mantels i demés xapapotes d’Ivan Forcadell, los plats mítics dels restaurants de la Rapita als 70s, la vaixella del Cranc Roig, les auliveres i les galeres i de la necessitat de contar una història en allò que sabem fer: enfilar i cosir”, com Vizcarro va anunciar a través de les seues xarxes. Sobre teles antigues, cadascú hi broda el que li ve de gust. Això sí, ha de tenir algun significat, ha de ser més que un disseny bonic. Passejant els ulls per la gran taula comunitària s’hi poden apreciar receptes de les iaies, de les mares, en les seues mateixes cal·ligrafies, o dibuixos de quan els fills eren menuts. Una manera d’unir la creació antiga amb la recent.
Entre teles, fils, confessions i xerrades, un grup de dones de diverses generacions s’unixen contra els tabús i la censura d’una part essencial i natural del cos de la dona, encara entesa, molts cops, des d’una mirada censuradora, extremadament sexualitzant, que pot provocar vergonya i complexos. Totes elles la combaten, s’hi rebel·len.