El festival Rihihiu arriba a la seua quarta edició. Els propers 18, 19 i 20 d’octubre, Santa Bàrbara acollirà de nou este festival nascut a partir del crit estrident i perllongat que feien servir els veïns de la zona per comunicar-se. Servia per avisar que les persones havien arribat a la finca i que podien quedar per compartir un àpat, tocar instruments o explicar històries al costat del foc. Este sentiment de comunitat, poble i transmissió de la saviesa oral, inspiren el festival per oferir propostes contemporànies, queer i feministes.
Un dels objectius del festival, a banda de dur a Santa Bàrbara propostes trencadores i innovadores, també és dialogar amb el passat del poble des d’una altra perspectiva, tal i com explica una de les creadores del projecte, Anna Zaera: “Ja fa uns anys que estem en una etapa de retrobada amb aspectes de la nostra història que ens havien semblat intranscendents. Ara veiem que això és la nostra història, i que podem reinterpretar-la amb perspectiva de gènere, de classe o de drets laborals”. L’altra meitat del Rihihiu, Zoraida Roselló, també afirma que “després de la investigació sobre el crit del Rihihiu, comencem a imaginar possibles espais de treball femení en relació a la ruralitat i al camp. Això ens permet pensar o intuir la història que se’ns ha transmès, i imaginar-nos el camp com un espai on hi passaven coses que segurament no estan explicades, com ara relacions homosexuals o grupals, vés a saber”.
Un d’estos llocs és la fàbrica Toar, testimoni de les vides de les dones de Santa Bàrbara i els seus voltants que es van passar anys fabricant botons, que es posaran al centre el proper dissabte 19 al diàleg El botó de fantasia. Dones i treball. Hi participarà, entre altres, Inma Arasa, veïna del poble que avui té setanta-dos anys i conta que la Toar va ser casa seua des que hi va entrar amb catorze recent fets. Fins i tot hi va trobar l’amor. “Aquí, per sort o per desgràcia, no era molta la gent que se n’anava a estudiar. Llavors, sortíem de l’escola als catorze anys i ja teníem la faena segura. La faena segura i molt poc coneixement, perquè l’encarregat, pobret, el fèiem tornar boig perquè totes estàvem una mica grillades. Però dèiem que natros no volíem anar a treballar al camp, a les olives i tot això, natros volíem anar als botons”. Primer li van donar la tasca d’aplanar les puntes dels botons amb una maquina que anomenaven ‘la moleta’. No li agradava gaire, no era un treball distret. Però després la van col·locar “a la part del polièster, amb tota la sort que jo feia els botons de fantasia. Feia corets, margarides, quadrats, boles… jo allà portava sis màquines, i era més faenós de fer, no et podies encantar gens, però hi estava molt bé”.
Als vint-i-cinc anys, Arasa va fer una pausa per criar els fills, i als quanta va tornar a la Toar. Per a ella era un espai conegut on havia conegut la germanor del treball. Un treball que, tot i fer a gust, sabia que havia de ser-li remunerat com tocava. “El que mai vaig entendre era per què els homes que feien la mateixa faena cobraven més que natros, les dones. No ho compreníem, esta discussió sempre la teníem, perquè si, per exemple, natros cobràvem 1.000, ells cobraven 1.500. Vam remugar i al final van equiparar-ho una mica, però mai del tot”.
Tere Giné ara té quarant-nou anys i la fàbrica sempre ha format part de la seua vida. Hi va treballar de jove, abans de començar una carrera com a periodista, però ja de ben menuda, la Toar està present als seus records. “A les vuit tocava la sirena i les dones se n’hi anaven en la bicicleta. És una cosa molt característica d’aquella època, la sirena de la fàbrica i les dones entrant-hi al matí i després sortint-ne”. Esta familiaritat traspassava tot els àmbits. Ja no és que hi hagués bona sintonia i bona relació entre treballadores, sinó que, literalment, s’hi formaven relacions i pares i mares treballaven colze a colze amb fills, nebots o germanes. Giné, en el seu cas, tenia el padrí, un oncle i una cosina fent botons. “Era una cosa molt nostra. Va ser una de les fàbriques més importants de tot l’estat espanyol, i si anaves a treballar allà sabies que tenies faena assegurada per a tota la vida. Jo, quan tenia disset anys, estava estudiant administratiu però em vaig voler posar a treballar. Vaig entrar a la part de les comandes. Però hi vaig fer de tot perquè soc molt inquieta i a mi m’agradava saber-ho tot”.
Malgrat la duresa de la fàbrica, les ex treballadores en destaquen l’equip que hi van formar i les amigues que han perdurat al llarg de les dècades. I ara, anys després i en el marc d’un festival amb ganes de repensar este passat industrial de Santa Bàrbara, la seua tasca produint botons se veu recompensada i valorada. “A Anna i a Zoraida els agraïré tota la vida que s’interessen per este passat nostre, i que comencessen este festival, el Rihihiu, perquè gràcies a ell, hem recordat. Jo ni me’n recordava que fèiem este crit, i arrel de tot això vaig pensar, ep, això és nostre! El Rihihiu era el nostre Whatsapp!”, conclou, divertida i emocionada, Inma Arasa.
