per Maria Falcó
L’altre dia, aprofitant un bon moment per procrastinar, vaig decidir que la faena més improductiva a fer seria furgar lo pam de pantalla que m’acompanya diàriament i que s’ha convertit en una espècie d’òrgan vital nou.
Una mena de pròtesi que funciona com una peça més del cos humà.
Un tipus d’extensió humana que afavoreix el moviment diari.
Una classe d’implant per poder fer “vida normal”.
Com he arribat aquí? Reconec que m’ha fet ràbia saber que soc la classe de persona que se sent mig amputada quan li falta el mòbil. Però al cap de poc i de forma instintiva, he arribat al repertori de fotografies que acumulo a la butxaca i, a la meua conveniència, he desatès l’observació d’autocrítica que inútilment fa aparicions espontànies de tant en tant.
Indagant entre cares i paisatges m’he adonat que l’àlbum digital és un bon recull de moments que podrien definir la personalitat i circumstàncies dels seus autors. N’hi deuen haver replets de postes de sol de diferents indrets del món o les irrepetibles que passen al seu Trabucador. D’altres, inundats del rostre rosat i gairebé per estrenar d’algun nadó. Segurament, n’hi ha d’atapeïts d’autoestima i joventut amb selfies fent carusses, filtres impossibles i postures d’argot adolescent. Imagino que n’hi ha que busquen capturar, repetidament i en va, la tendresa de l’incondicional de quatre potes que sempre surt movent-se. També en deuen existir amb un inventari d’imatges amb frases motivadores que serveixen per dir “Bon dia” als grups de WhatsApp i que, si tens sort, no t’arriben per duplicat. Invento persones patidores que porten fotografiats els documents d’identitat dels fills i les targetes sanitàries dels iaios i, fins i tot, llistats amb grups sanguinis; com si això els pogués salvar dels imprevistos. I què me’n dius d’estos que ordenen les imatges en àlbums i s’asseguren que no n’hi hagi de repetides? Com s’ho fa esta gent? Quan? Per què…?
Mentre tramo perfils diversos de persones, els mesos van passant pel meu àlbum desordenat. I torno a veure-ho, n’hi ha que sempre apareixen, que sempre hi són. I torno a notar aquella abundor dins meu. La vida em passa per davant a cop d’imatges i no necessito morir-me per saber-me afortunada. Com pot haver-hi en un vincle esta certesa incontestable?
M’atreveixo a pensar que no ens vam escollir. Ningú de natros va decidir néixer al mateix poble ni al mateix temps. Ens vam tocar els uns als altres i és ara quan ens escollim tot i els àlbums diferents, les vides diferents i els gustos diferents. I no m’ha fet ràbia saber que soc la classe de persona que se sent mig amputada si li falten els amics. Perquè som una constant indissoluble que s’acompanya. Una espècie d’òrgan vital que afavoreix el moviment diari per poder fer vida normal.