L’altre dia quan sabíem esperar, per Maria Falcó
L’altre dia volia recuperar un record que tenia atrapat a una cinta de VHS. Vaig introduir aquell poliedre de plàstic a l’aparell reproductor i en sentir l’enrenou que es produïa allí dins, simultàniament, el meu cervell va pitjar el botó del play per donar pas a una seqüència d’estampes de quan era menuda.
Recordo l’espera a tres dits del vidre còncau d’aquella caixa d’imatges. Si t’hi acostaves suficient, podies escoltar com xiuxiuejava coses una mescla de grisos que dibuixaven un garramantxo. Resultava un entreacte pacient, no hi havia la pretensió d’immediatesa. Una manera d’esperar en desús, tant o més com els vídeoreproductors o els records arreplegats en caixes de plàstic.
Hem permutat l’espera del no fer res per la de l’insult fàcil: a les màquines, als embussos, al personal d’administració, al cambrer del restaurant… I em fa esgarrifor pensar que si no aprenem a esperar bé, ens perdrem la pel·lícula o la veurem de mala gana.