Les nostres iaies ho porten al front. Com tanta gent gran dels nostres pobles. Sentir vergonya del lloc d’on venen. Amagar les mans a les butxaques de les seues bates quan veuen arribar gent de fora. Preferir el silenci a la veu. Treballar sense descans perquè els seus fills puguin marxar.
María Sánchez
Amb esta cita, Laia Arnau Borràs comença el text ‘Superar lo centralisme’, que obre Màtria o Barbàrie (2024, Angle Editorial), un assaig que aplega veus de trenta dones catalanes que parlen de feminisme. Arnau, que actualment treballa com a tècnica d’Igualtat, reflexiona sobre identitat, territori i desigualtat.
L’autora va entrar en contacte amb el moviment feminista per un llibre que li van fer llegir a secundària, El diari lila de la Carlota. “Soc una persona que quan una cosa me crida l’atenció ho necessito saber tot. Així que vaig començar a llegir tots los llibres de Gemma Lienas. Paral·lelament, la política m’agradava molt i des de bastant menuda llegia sobre comunisme i anarquisme”. Va passar a formar part de l’assemblea de Maulets a Tortosa. A la universitat va formar part del SEPC, però l’única militància que l’acompanya fins avui en dia és la feminsta. “Per a mi ser feminista és una forma d’estar al món i entendre la vida, tot i que no sempre ho aconsegueixo”.
A Màtria o Bàrbarie, Borràs posa de manifest les desigualtats territorials que patixen els habitants de les zones rurals i com este desequilibri afecta més les dones. “Crec que tota desigualtat afecta més les persones que des del punt de partida tenen una situació inferior. Les dones, però també la gent més pobra o les persones migrades. L’organització centralista provoca desigualtats, però lo cas de Catalunya me sembla bastant curiós. Per què una persona de Girona o de Sant Celoni té un tren cada mitja hora? Per què natros en tenim uns pocs al dia? No és només que tot se concentra a Barcelona, és que ni tan sols hi podem anar. L’afectació que això té en les dones se va vore clarament en lo tema dels drets sexuals i reproductius quan la Vaga Feminista va mostrar que les dones no podíem avortar quirúrgicament a Terres de l’Ebre”. L’autora relaciona este menysteniment històric de les institucions catalanes cap a l’Ebre amb la manca d’autoestima del territori, de la qual també en parla. “No crec que hi haigue una única forma de ser catalana però sí que hi ha hagut una voluntat de mostrar al subjecte de la catalanitat d’una forma molt concreta, igual que ha passat amb la identitat ebrenca. Crec que, durant dècades, estes dues maneres suposades de ser han sigut molt útils per a les elits i los partits que han anat destruint lo territori. Esta diferència entre catalanes i ebrenques ara mateix té poc sentit. Les característiques que mos imposen són falses”.
La recuperació de referents pot ser una bona manera de combatre el sentiment d’inferioritat. Pel que fa al moviment feminista, l’activista pensa que les dones ebrenques porten dècades lluitant pels seus drets i no se les ha reivindicat prou. “Parlant amb feministes de Tortosa, Jesús i Ulldecona me posava les mans al cap de tota la faena que han fet i que ningú ha estat capaç d’escriure-la i reivindicar-la. A la carrera vaig aprendre la importància de la genealogia, si relates i dones un puesto a les que t’han precedit te dones importància a tu mateixa. Cal fer molta faena en este sentit, narrar les històries de les nostres dones perquè només així podem esdevenir subjectes en una societat que sempre mos vol com a objectes o víctimes”.
El procés independentista viscut a Catalunya en els últims anys ha canviat la manera com molts miraven el país. “Crec que en este sentit mos podem sentir més catalanes que antes, però en l’àmbit de desequilibri territorial continuem venudes com a territori. Som unes comarques que encara vivim d’aquell vell caciquisme entre poder i partits. Hi ha certs grups que donen poder als partits i exerceixen molta pressió als polítics, sinó com s’explica que grups polítics donen suport als bous només aquí baix? Encara estem mogudes per dinàmiques molt velles de poder que marquen la manera de pensar i també no mos deixen avançar. De fa uns anys cap aquí, tenim molt més turisme aquí baix, però a mi no m’importa que la gent de Barcelona mos estime més, jo vull que tinguem més autoestima”.
Parlant amb feministes de Tortosa, Jesús i Ulldecona me posava les mans al cap de tota la faena que han fet i que ningú ha estat capaç d’escriure-la i reivindicar-la.
Laia Arnau Borràs.
Canviaran esta falta d’estima pròpia, les properes generacions ebrenques? Quin paper té el feminisme en esta reivindicació territorial? Borràs ho té clar: “No hi ha hagut un aterratge de polítiques feministes aquí baix i és que crec que no s’ha entès de què va això del feminisme, no va que tu com a dona sigues més, que per ser dona sigues millor, ni de reivindicar los valors femenins, no. És entendre que hi ha hagut una perspectiva masculina de fer les coses, és a dir, androcèntrica, on s’ha posat al centre lo treball, la productivitat, lo capital, los diners. Mirar lo món amb perspectiva feminista, que no femenina, és posar les persones, los animals, la natura al centre. La vida al centre de les coses, això significa que tant homes com dones podem voler este canvi. Ser feminista és qüestionar-te, entenent que l’etiqueta de dona i home són això, construccions culturals, però que no hi ha una sola manera de ser dona o home”.