Pepa Subirats parla sobre les fibres vegetals, el futur de l’artesania i adaptar-la al món d’avui
Pepa Subirats és del Mas de Barberans. Mentre se feia gran, sempre va veure com al seu poble, les famílies de classe treballadora, llataven. “L’artesania de la llata consisteix en transformar una primera matèria que prové d’una planta autòctona com és la paumera o margalló en unes peces per ser usades en diferents àmbits: domèstic, d’ús personal, transport…”, explica Subirats. La part paterna de la família s’hi dedicava gairebé en exclusiva, i la materna com a complement. Després d’uns anys fora del territori, al 2005, Pepa va voler tornar al Mas per criar els fills en una zona rural. Un cop aquí, va comprovar que el seu poble apostava per posar en valor la tradició de la llata i la pauma com a actiu municipal. “Jo havia col·laborat durant anys amb el Museu de les Terres de l’Ebre, en aquells temps Museu del Montsià, fent treball de camp i amb la documentació de la col·lecció d’etnografia. Per tant, no vaig dubtar en sol·licitar ajut per al projecte de recerca de El treball de la Pauma als pobles del Parc Natural dels Ports”.
Esta recerca va convertir-se en la base del projecte del Museu de la Pauma de Mas de Barberans. Des del 2010, Subirats està al capdavant del museu i és responsable també de Fibrejant i de la fira monogràfica del Racó dels Artesans. Ella definix la seua faena com a vocacional i apassionant. Creu que des d’aquí pot reivindicar la importància de l’artesania en ple segle XXI. “El que s’intuïa ja és una realitat, estem fent malbé el planeta. El plàstic, material que es va popularitzar a partir del finals de la Segona Guerra Mundial i que va substituir gairebé per complet les fibres vegetals, que es va percebre com el salvador de la humanitat, ara es veu que no és tan i tan bo i que, d’aquí molts anys, els arqueòlegs trobaran plàstic però no trobaran fibres vegetals, perquè com a matèria orgànica que és, torna a l’ecosistema”. A banda del canvi de mentalitat d’alguns consumidors, Pepa també creu que la crisi del 2008 ha obligat la societat a canviar certs paradigmes i la mentalitat do it yourself ha redescobert pràctiques ancestrals. Per això, tot i les dificultats que tenen els artesans avui en dia, “no podem parlar de l’artesania com una activitat del passat sinó com una activitat pròpia del món actual. Els paràmetres són diferents, ara per ara l’acció pedagògica és una part importantíssima de la feina dels artesans, hi ha un interès creixent en aprendre i això és important”.
La faena de llatar ha estat, tradicionalment, femenina. Tot i això, els homes intervenien en tasques concretes, i els xiquets també. Acabava sent un ofici coral. “Aquesta divisió permetia una conciliació laboral i familiar que passava per incloure els membres depenents de la família dins del procés productiu”. Les dones eren les úniques que estaven presents durant tot el procés. Els homes s’encarregaven de recollir la matèria primera i, ocasionalment, fer cordell, cosir la llata de tretze càmeres o llata de sària i fer les nanses. Elles els acompanyaven en les tasques anteriors i, a més, assecaven i preparaven les paumes, llataven, cosien la llata de nou càmeres, feien vores i, per últim, decoraven la peça.
Des del Museu de la Pauma i el seu treball actiu per revifar les tradicions i adaptar-les al món en què vivim, Pepa Subirats defensa que les Terres de l’Ebre compten amb molt bons artesans. Tot i que la llata va nàixer en una època on se vivia de manera diferent, creu que des de l’administració pública “s’ha d’afavorir la recerca, conservació, transmissió i difusió del patrimoni”.
