El cineasta faldut acaba d’estrenar un curtmetratge que parla dels records i els espais on no hi corre el temps
Manel Raga acaba d’estrena el curmetratge LLENYA al festival Doclisboa. El dia 20, esta peça nascuda en ple confinament va veure la llum per, d’alguna manera, seguir un diàleg que l’autor va començar amb MANEL VIU A SARAJEVO, on el seu iaio el recordava quan ja no recordava pràcticament res. Ara, LLENYA resseguix els racons de la casa dels iaios de Raga, a Ulldecona, un espai ple de records que, inevitablement, ha mutat amb els anys i ha près una altra dimensió per al cineasta.
Raga va saber que volia dedicar-se a fer pel·lícules al final de la seua adolescència. El seu primer treball va ser el curmetratge La gallina, inspirat en el conte homònim de Mercè Rodoreda, que es va estrenar al festival de Venècia i va estar nominat a un premi Gaudí. A través d’esta primera obra, Raga va marxar a estudiar a Sarajevo sota les ordres de Béla Tarr, un dels seus referents. Allà va seguir treballant en la recerca de la seua veu com a autor i director, fins que al 2020, amb el món aturat per la covid-19, va redescobrir casa dels seus iaios com un escenari que li permetia expressar les seues inquietuds. En este cas concret, les relacionades amb els canvis i el pas dels anys.
“En aquell moments tot estava parat, el poquet que podia fer era alguna cosa que tingués a veure amb l’experiència de la quarantena. Llavors jo estava a Barcelona però vaig venir a passar-la a Ulldecona, a la casa ja deshabitada de mons iaios. D’alguna manera, el punt de partida és este: el fet de trobar-me vivint en aquella casa i de retrobar-me amb un lloc que, aparentment, seguix igual. Però moltes coses havien canviat”, explica Raga. En un principi, el director va començar a prendre notes i gravar per a una instal·lació museística que es va acabar cancel·lant. En saber-ho, va seguir explorant estes temàtiques.
“És un curt que he fet pràcticament tot sol, i això també et deslliga de la pressió d’haver de treballar amb grans suports econòmics. He treballat com qui escriu un diari, una mica, de manera més solitària, més independent”. Les cirscumstàncies del confinament han fet que el curt tingue un to intimista, amb imatges filmades pel mateix Raga amb una càmera mini DV que es combinen amb altres d’arxiu que el director ha anat acumulant durant deu anys. Després de l’estrena a Lisboa, on també es va realitzar la postproducció, l’autor espera que el curt pugue viatjar per seguir mostrant al públic esta conversa entre espai i memòria.
