Fa seixanta-dos anys que Josep Mulet és el cinero de Bot. Amb setze va començar a encarregar-se de la programació i la projecció dels passis del cinema del Club Esportiu de Bot. Als 70, al poble encara hi havia un altre cine, el Fèmina. Els caps de setmana, tal com diu Mulet, “si no anaves al cine, no sabies què fer. Si algú no venia era perquè estava malalt”.
Tot el que sap ho va aprendre de Josep Boix Piqué, també veí botenc i amb qui va treballar durant anys. Els dissabtes i els diumenges obrien el cine i la gent s’hi amuntegava, de vegades no s’hi cabia. Les pel·lícules amb més èxit es projectaven un cop darrere l’altre, es formaven cues. Ben-Hur, Vacaciones en Roma, Pretty Woman… el cinero recorda estos títols com els que han aplegat més espectadors, però no es mulla en explicar quina és la seua preferida. És un enamorat del cinema en general. “Al poble no hi havia res més, hi venia tothom al cine. Si llavors hagués fet un diumenge sense cine, la gent m’hagués pegat i tot”.
Ell s’encarregava de viatjar un cop al mes a Barcelona per comprar les pel·lícules que projectarien les setmanes següents. Hi anava acompanyat dels demés cineros de la comarca i es passaven els films per no repetir. Quan s’acabaven, hi tornaven, i Mulet gaudia esta tasca de recerca, venda i retorn. Els beneficis de la taquilla cobrien amb escreix les despeses dels drets de projecció, i en aquells temps era fàcil que les pel·lícules fossin una activitat rentable en un poble tan petit com Bot. “Des del començament de l’era digital, des que tots tenim mòbils… les coses ja no són com abans, la gent no va al cine. Però ni aquí ni a cap banda, de vegades hi vaig a Tarragona o a Barcelona i les sales estan mig buides. I a la gent jove no li interessa anar-hi. Ara hi ha Netflix, HBO, estes coses… i algunes pel·lícules que tenen estan bé, però d’altres no tant”.
Davant de la pantalla hi ha 165 butaques. Comunica amb la sala de ball, on fa anys s’organitzaven vesprades just després de les sessions de cinema, de manera que la vida social del poble es feia els caps de setmana tota dins del Club Esportiu. Tothom n’era soci i tothom el gaudia. Aquí s’hi han format parelles, famílies i amistats, sempre sota la mirada de Josep Mulet des de la cabina de projecció, pendent de cada detall. Els avenços tecnològics també li han permès estar més relaxat durant les sessions, però enyora la manera manual de fer arribar els films a la gent. Hi guarda gairebé la totalitat de les màquines i els estris que feia servir fa anys. Este és el seu racó privilegiat, des d’on ho observa tot i des d’on s’assegura que tot va bé.
El futur del cinema és incert. A Bot, també. De moment, Mulet seguix programant alguns diumenges al mes, no tots, diu, però continua interessat en les pel·lícules. De ben jove va rebutjar una oferta per treballar amb el grup Balañá a Barcelona i ha treballar durant anys a les centrals nuclears de Vandellòs i Ascó. Ja jubilat, no té gaire nostàlgia del passat ni el romantitza. Diu que les coses canvien i que ara són així. I ell, de moment, seguix sent el cinero.
