Este cap de setmana, en el marc del 8M, l’Ajuntament de Tortosa ha dignificat el monòlit en honor a Pepeta la Paisana (1916-1995), una figura excepcional dins de l’imaginari de la ciutat. Dissabte al matí, familiars, amics i autoritats van retre homenatge a Pepeta al seu barri, a Remolins. Les seues cures i remeis a base d’herbes i les seues dots com a guaridora i vident li van valer l’estima de molta gent, la mateixa que s’apropava fins a casa seua a l’horta del Pimpí per demanar-li tot tipus de favors. “Jo vaig conviure amb ella i a casa sempre hi havia gent, sempre ple. No descansava ni dissabtes ni diumenges. Jo, de joveneta, això ho odiava. No podia baixar mai en pijama!”, explica Imma Sol, una de les seues netes.
Josefa Subirats sempre va ser especial. De xiqueta, però, va patir-ne les conseqüències. “Ella tenia visions des de menuda i la maldaven molt. Li deien que no podia dir el que veia, que estava boja. Veia xiquetes que s’havien mort i deia que havia jugat amb elles”, conta Sol. Després es va fer pagesa i va treballar al Porcar. Es va casar amb Josep Sol i es van instal·lar al Pimpí. Allà era on rebia tothom i on tothom l’anava a cercar. “La venien a buscar perquè curés els porcs i els cavalls. En aquell moment hi havia moltes cases que depenien dels animals, per a alguna gent que se li morís el cavall significava patir gana. Ella anava i els curava. També era vident, la gent li explicava que havien perdut alguna cosa i ella els deia, busca-ho aquí. I ho trobaven. Casa nostra sempre estava plena perquè tothom estava molt agraït”.
La remeiera mai va cobrar res pels seus serveis. Parlava amb la gent de manera desinteressada, i molts cops feia de psicòloga i consellera. Sol diu que sa iaia tenia una manera de pensar avançada als seus temps. Era comprensiva i tenia predilecció per les dones, procurava tractar-les amb delicadesa i les escoltava. Si calia, les empoderava i els guiava sobre com mantenir la seua independència, dins dels estàndards d’aquells temps.
El que més recorda i valora la seua neta és la delicadesa. “Era molt bona confident. Feia moltes cures amb natros, amb la família, però no com a curandera, sinó com a iaia. Hi va haver un dia que jo vaig perdre la carpeta classificadora de l’institut, ho portava tot allà per repassar per a un examen. Quan arribo a casa no tinc la carpeta i no puc repassar. Em vaig posar histèrica, uns plors… i ma iaia em feia, tranquil·la, fill meu, que te la portaran. L’endemà vaig anar a l’institut i hi havia una dona esperant amb la meua carpeta, preguntant per Imma Sol”. Ella va estudiar infermeria, de manera que molts dels coneixements que va adquirir mentre estudiava se contraposaven amb els de sa iaia. “Jo era més científica i xocàvem, però després m’he penedit de no haver-li preguntat i de no haver-me apuntat coses mentre la tenia al costat”.
La figura de Pepeta la Paisana seguix viva a la ciutat, en la memòria de molts dels seus pacients i visitants, i també en la cultura popular ebrenca. De fet, Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries tenen una caçó del seu repertori dedicat a ella i la seua mirada.
Ai! Pepeta Paisana
mans d’aigua i de saó;
dies de llum ben blava,
baix la parra, en la mirada
d’aquells ulls plens de raó.Fragment de ‘Pepeta la Paisana’, de l’àlbum ‘Mira bé el que et dic’ (1999)
