Joan Cortiella és l’únic terrisser que queda en actiu a la Galera. Combina este ofici que va aprendre del seu iaio i del seu pare amb el de pagès, perquè la poca faena que hi ha l’obliga a buscar altres fonts d’ingressos. Ell va criar-se en este mateix taller. “Està documentat que la meua família fa això des del segle XVIII, i des de llavors que l’ofici ha passat de pares a fills”, explica l’artesà. Es va iniciar en este art quan era un xiquet, mentre la seua família treballava. A son cosí i a ell, son pare els donava un pilonet de fang i els animava a anar provant. Era l’inici d’una passió que ha sobreviscut els anys, les traves i les crisis econòmiques.
“Abans, els objectes fets de terrissa s’usaven molt, eren imprescindibles, sobretot abans de l’aparició del plàstic. A la Galera hi havia sis tallers. Avui en dia, la ceràmica és un capritx perquè tot el que fem aquí és artesà, a mà. I això té un cost. No podem competir”, afirma Cortiella. Ara té cinquanta-set anys, i el primer declivi que va viure com a professional va ser la crisi global del 2008. La de la covid-19 també el va afectar, perquè va estar dos anys sense moure’s, sense poder anar a fires ni fer demostracions.
Mentre treballava el torn, Cortiella reflexiona sobre la moda actual de fer ceràmica. Tot i l’interès de la gent per treballar amb les mans, no hi ha ningú que vulgueu dedicar anys a aprendre l’ofici des de zero. “Costa molt tenir algú aquí, ensenyar-lo i que t’ajude, si la faena tampoc surt”, se lamenta. Durant dos trimestres ha fet de professor a l’Escola d’Art de la Diputació de Tarragona a Tortosa. És una experiència que li ha permès traspassar coneixement i enriquir-se, però els alumnes ja tenen un ofici a banda i veuen la ceràmica com una afició. “Ara la gent fa coses senzilles, tasses, el que sigue, però una cantimplora, com esta que estic fent, o estris més tradicionals, d’aquí uns anys no hi haurà ningú que en pugue fer”.
A les portes de la desaparició, l’ofici de terrisser és un dels últims vestigis de la vida d’abans, la de sempre, la que feia valorar els objectes creats de zero, amb materials respectuosos i vinguts de la terra. El mateix Joan Cortiella és un home analògic, que porta a sobre un telèfon mòbil sense internet. Per localitzar-lo, se l’ha de trucar. Amb les mans brutes no podria fer servir una pantalla tàctil.