A Pepita Bordera Quintana li agrada la tranquil·litat. Cada setmana, un o dos cops, marxa de casa carregada amb ribelles, com les anomena ella, plenes de roba que cal rentar. També amb dos pots de sabó líquid i una pastilla per fregar la roba. Viu al mig del poble però agafa la ruta més llarga per arribar als safarejos, la que voreja la impressionant Baranova de Tivissa. Ho fa perquè, sinó, no arribaria mai al destí: la gent l’atura per fer la xerrada i preguntar-li com està, i ella té pressa. Sembla que anar a rentar és el seu moment íntim, instants on només es preocupa de les seues mans i de com feinegen.
Els rentadors de la Séquia del Camí de Tivissa daten de finals del segle XIX. L’aigua prové de la font de la séquia del camí i la que sobra s’utilitza per regar. Estan situats a l’entrada del poble, i, abans d’arribar-hi, per la seua singular ruta, Pepita saluda els veïns que treballen els horts. “Ara ja no hi ha tanta gent que estigue a la terra, abans, venint per aquí mateix, me’n trobava molta més”. Sap de qui és cada tros i observa el que hi creix.
Als safarejos escull la pedra que li agrada més, la que és més llarga perquè li permet fregar les peces de roba sense les juntes com a obstacle. Es col·loca al mateix lloc tot i que podria moure’s per tot l’espai sense problemes. Sempre és l’única persona que renta, sempre està sola. És l’última dona que fa servir els rentadors de tota la comarca de la Ribera d’Ebre, tot i que, en la majoria de poblacions ebrenques, és un hàbit que s’ha perdut totalment. Pepita té una rentadora a casa, com tothom, però tornar aquí la transporta a un temps passat on totes les dones tivissenques s’arremolinaven entre les dues construccions plenes d’aigua, fetes com dues piscines. Ella no s’hi ha banyat mai, però els joves del poble, de vegades, els seguixen fent servir per refrescar-se.
“La primera vegada que vaig venir tenia set anys, amb la meua padrina”, conta Pepita. La padrina era la iaia, que li demanava que no s’aboqués gaire als rentadors per temor que s’ofegués. A Tivissa ara hi viuen unes 1.600 persones, però durant el segle XX n’hi va arribar a haver unes 4.000, comptant els habitants de masos i finques dins del terme, molt extens. Per tant, les dones fins i tot havien de fer cua per rentar. S’amuntegaven per netejar la roba als dos safarejos tapats, i n’hi ha dos més al descobert, a la part de darrere, reservats per a les peces de persones malaltes. Ara costa d’imaginar, però este espai es plenava de cabassos, safates i converses. A l’estiu, la faena era agradable. A l’hivern, les dones escalfaven maons a casa, els embolicaven amb un tovalló perquè guardés la calor i s’hi agenollaven a sobre quan rentaven per combatre el fred. També ho feien amb el sabó moll, fet a partir de les restes de l’oli, aigua i sosa. Així no se’ls gelaven les mans amb l’aigua.
Pepita recorda que les dones, amb els davantals o trossets de roba, es construïen capçanes, una espècie de barrets plans on s’hi posaven els cabassos. Així tornaven cap a casa, amb les ribelles plenes del que havien rentat al cap, fent equilibris. Els llençols, que ocupaven més espai i costaven d’assecar, els estenien al costat dels rentadors. Els nois es banyaven a la font de la Teula, uns metres més amunt. La vida tenia un altre ritme i les xiquetes i les dones rentaven en comunitat. Pepita encara se’n recorda. Els que passen per davant dels rentadors quan ella hi és també se’n recorden.