Mireia Ibáñez, Anna Zaera i Arturo Gaya expliquen de quina manera se senten marcats per la poeta tortosina
Zoraida Burgos Matheu va nàixer a Tortosa el 10 de març del 1933 i va morir als 92 anys el 4 de gener del 2025, als 92 anys. Va dedicar la seua vida a la literatura, treballant de bibliotecària i llaurant una veu poètica que ha acabat sent un dels fars culturals de les Terres de l’Ebre i del conjunt del país. Al 2023, la Generalitat de Catalunya la va distingir amb la Creu de Sant Jordi pels següent motius: «Per la seva remarcable obra literària, en ser una de les escriptores més importants de la generació tortosina de la postguerra. És una veu destacada de la poesia i la prosa infantil i juvenil de les Terres de l’Ebre. La seva obra poètica arrelada a la terra, intimista, amb una veu pròpia i de gran força lírica, se situa als seus inicis dins la poesia social de lluita contra la dictadura, però evoluciona amb el temps per preguntar-se i reflexionar sobre alguns dels grans temes que ens fan humans com el pas del temps, la bellesa, l’amor o la mort».
Burgos pertany a una generació d’artistes tortosins, com Manel Pérez Bonfill o Gerard Vergés, que escrivien des de casa seua i se servia del llenguatge, els costums i el paisatge tortosí i ebrenc. És una de les grans veus del sud català i la seua rellevància és difícil de mesurar. Com es pot determinar fins a quin punt una artista canvia o inspira els seus contemporanis i les generacions posteriors? El cert és que l’escriptora, en els seus últims anys, va esdevenir un referent cultural. Convivència d’aigües (2017, laBreu), que recull tota la seua poesia, li va valer el Premi de la Crítica Catalana 2018. Les seues obres, així com la seua personalitat, ha dixat marca en artistes que s’han valgut del camí que ella va encarregar-se d’obrir durant dècades.
En el cas de la poeta, docent, correctora i traductora planera Mireia Ibáñez, les temàtiques que Burgos tractava en la seua obra la van fer sentir que escriure sobre allò proper és possible. “Em vaig endinsar en la seua obra relativament tard. Fa uns cinc anys em vaig comprar Convivència d’aigües a La Romàntica. Este va ser el moment, realment, de conèixer la seua obra. Va ser just en el moment en què jo començava a prendre’m seriosament el fet d’escriure poesia. Va sumar forces al meu moment creatiu, descobrir una autora de les meues terres d’esta magnitud”. Al 2024, Ibáñez va publicar Esta negra mala herba (Editorial Fonoll), guardonada amb el 25è premi Joan Duch de poesia destinat a menors de 35 anys. En este recull, Ibáñez fa ús del dialecte al llarg de tot el treball i hi apareixen, com a eixos troncals, els conceptes del buit, els finals o les absències. “La poesia és una disciplina molt íntima, tots escrivim de manera molt diferent. De vegades tinc la sensació que a través d’ella es reflectix el tarannà de la persona que l’escriu, de cop llegeixes una obra i dius, ah, amb ella sí que m’entenc. Amb Zoraida Burgos em va passar això, que la vaig llegir i vaig pensar, això és el que m’agradaria fer”.
La periodista i gestora cultural Anna Zaera va conèixer Zoraida Burgos en una entrevista per al mitjà Surtdecasa, al 2015. Aquella conversa amb un cafè de pel mig la va marcar per sempre més. “Realment, amb ella, només vaig compartir una hora. Però m’adono que aquell espai de conversa ja va ser suficient. Em va quedar una conneixó amb ella de per vida, permanent. I crec que a ella també, crec que aquella conversa li va servir per verbalitzar coses que potser només amb la seua obra no podia verbalitzar”. Tot i no només compartir una estoneta, Zaera seguix recordant-la com una dona amb coses a dir, amb una visió pròpia. “Recordo que la vaig percebre com una dona molt forta, una dona de ferro i a la vegada de vidre, sensible i fràgil. Estos oposats dins d’ella suposo que es reflectix també en la seua poesia i en la seua obra, plena de sensibilitat pel territori, pels problemes socials, per inquietuds trascendentals… L’essència de les seues lletres m’acompanyaran tota la vida i és una de les meues dones referents, una d’estes dones que et mostren un camí i t’inspiren”.
Al marge de la literatura, la poesia pot esdevenir una font d’inspiració per a artistes de totes les disciplines, i, en el cas del reconegudíssim músic Arturo Gaya, la poesia de Burgos va desembocar en una cançó. “Quan jo tenia uns vint anys admirava i respectava molt Zoraida Burgos, no només per la seua poesia, sinó com a dona compromesa per la lluita per les llibertats democràtiques, perquè posava el seu art a disposició de les causes socials. Va ser una artista valenta i compromesa”, afirma el compositor. “No va ser una persona gaire donada als reconeixements públics ni a la vida social, i jo, que he intentat no ser invasiu, ho he respectat molt. Però va arribar un moment en què jo tenia moltes ganes de musicar un poema seu. Li vaig escriure i li vaig plantejar este interès. I ella, molt humilment, em va respondre que endavant, que n’estaria molt satisfeta però que, si ho trobava difícil, ho entendria perfectament. Vaig elegir el poema ‘Només la veu‘, i és un homenatge a la paraula escrita i a la persona que la transmet, al poeta”.
Gaya va incloure el poema versionat al disc Bonaire 12, nascut després de la pandèmia. Quan el va tenir enllestit, va mostrar-li a la poeta el resultat final de ‘Només la veu’. Ella li va contestar amb una postal on hi havia escrit, referint-se al poema: Sembla que estigue fet per a tu.