A les Salines de la Trinitat només s’hi pot accedir per terra, a través de la Barra del Trabucador. Tot ebrenc sap que això és una complicació degut als temporals que afecten el territori en els últims anys. El canvi climàtic comporta esclafits de temps que molts cops són incontrolables i imprevisibles, i el Delta en patix les conseqüències. La Barra del Trabucador ha desaparegut diverses vegades degut a l’avançament del mar i a les tempestes, i les Salines se n’han ressentit.
Actualment, este negoci compta amb la cessió de 1.000 hectàrees dins del Parc Natural del Delta de l’Ebre. És un terç de la terra que hi ha al final de la Barra. Aquí conviuen tractors i treballadors amb flamencs i ànecs.
Mateu Lleixà ha treballat a les Salines tota la seua vida i actualment és el que a l’empresa anomenen el ‘mestre d’aigües’. Ell és el màxim responsable de l’estat de l’aigua a les salines, que ha d’anar controlant depenent de molts factors, la majoria externs. Les pluges, la calor, l’evaporació, el canvi en les estacions que s’aprecia en els últims temps… Explica que l’aigua del mar la fan entrar des de l’interior de la badia amb l’ajuda de dues bombes. A partir d’aquí, els nivells de sal se van controlant i se vigilen setmanalment.
Com explica el mestre d’aigües, este és un ofici que s’ha d’aprendre in situ, treballant. No hi ha previsions possibles, encara que els processos han d’estar degudament estudiats i les tècniques han de ser funcionals. Tot i això, la vertadera dificultat està en saber reaccionar amb rapidesa davant de situacions inesperades, com un temporal o una temporada especialment plujosa.
A banda de la producció de sal, este indret és especialment important per a la fauna i la flora del Delta. Hi ha una gran quantitat de flamencs i Mateu Lleixà explica que les Salines és l’únic lloc del país on fan els nius i ponen els ous. S’hi veuen moltes de les espècies de la zona, inclosos els ànecs, que augmenten la seua presència en les nits de lluna plena.
Estos dies s’està duent a terme la recollida de la sal. Des de l’empresa aclarixen que, tot i que consten com a explotació minera en els registres, ells treballen d’una manera més encarada a l’agricultura.
El dia 31 d’agost és la data màxima que es posen per començar a recollir. Ho fan amb una tractors que van realitzant diferents tasques. N’hi ha que amunteguen la sal, n’hi ha que la recullen i n’hi ha que la carreguen per dixar-la davant la fàbrica, on se renta i s’acaba empaquetant. El procés recorda al que se podria veure als camps d’arròs.
El color rosat de la sal se deu a un tipus de microalgues que tenen esta tonalitat. També és la raó per la qual els flamencs tenen gran part del seu plomatge d’este mateix to, perquè formen part de la seua cadena alimentària. La sal recent collida conserva esta aparença durant unes hores, encara que el sol, el vent i els processos de neteja a que se la sotmet acaben per dixar-la totalment blanca.
El que ara se pot fer en unes setmanes, fa anys s’aconseguia amb mesos de treball. Fa un segle, a les Salines s’hi instal·laven una espècie de vies de tren i els treballadors carregaven la sal a base de palades en vagonetes, que al seu torn arribaven a terra a través d’un moll construït a través de la part interior de la badia. Els assalariats vivien aquí, en cases especialment construïdes per a ells. Disposaven també d’una botiga on comprar aliments, a l’estil de les antigues colònies tèxtils, i els caps de setmana podien tornar a la Ràpita amb un barco que els recollia i els tornava els dilluns al matí, llestos per començar una nova jornada.
La possibilitat de recuperar esta via, encara que de manera actualitzada als temps que corren, és una de les propostes de l’empresa per poder seguir treballant en cas de trencament de la Barra. Ara mateix, però, factors com la possible aparició d’exemplars de nacra fan impossible esta opció.
Tot i l’automatització, hi ha racons on encara se treballa a mà. És el cas de la flor de sal, que s’ha d’agafar amb una espècie de salabre. La particularitat de la flor de sal és que apareix a la capa superior de l’aigua i en moments molt concrets. Els qui la recullen han d’estar disposats a recollir-la a qualsevol hora i qualsevol dia de la setmana. Un cop fora de les piscines, se dixa reposar perquè el procés d’evaporació la face apta per al consum.
En estos dies de collita, les muntanyes de sal blanca esperen a ser empaquetades i enviades al seu destí. Poden anar a parar a Alemanya, França o els Estats Units, per dir alguns dels mercats amb què tenen relacions comercials les Salines de la Trinitat. Treballar de cara a fora és una opció que va engrandint-se cada cop més, i el motiu número u és l’emergència climàtica que viu el planeta en general i el Delta en particular. Per poder fer front a les comandes en el cas que la Barra sigue intransitable, l’empresa ha comprat unes altres salines situades al sud de França, on les condicions geogràfiques no són canviants. Encara que valoren les qualitat de la sal que fan aquí, saben que la regressió de la terra en esta zona, de moment, és imparable.