El músic flixanco va repensar la peça, que originalment requerix 840 repeticions
Joan Bagés ha fet història. El passat dissabte va tocar durant catorze hores la peça ‘Vexations’, del compositor Erik Satie. És un fita que cap músic havia aconseguit fins ara, i Bagés ho ha fet al Museu Morera de Lleida en el marc de l’Any Viñes, que commemora el 150è aniversari del naixement del músic Ricard Viñes.
El dia 15 al matí, l’artista flixanco va seure a la banqueta del piano i no va aixecar les mans del teclat fins passades catorze hores. La composició ‘Vexations’ consistix en una melodia amb voluntat de ser repetida 840 cops a tempo lent. “’Vexations’ és una peça una mica estranya”, comenta Bagés. “Molts pianistes no s’han atrevit a tocar-la, no s’acostuma a programar”. En les preparacions de l’Any Viñes i rumiant com podia participar-hi, el pianista flixanco va acceptar la proposta, abraçant així la seua fama d’artista experimental, sempre disposat a explorar els límits de la creació i la reinterpretació. Per aconseguir fer-se seua la peça, Bagés va comptar amb l’acompanyament del quartet Prysma, que en dos moments concrets del dia es van sumar al so del seu piano. “Va ser molt emocionant. Primer va entrar el violí i després s’hi van afegir la resta d’instrument, vaig arribar a un estat de comunió total amb ells”.
La repetició com a meditació
Passades les primeres sis o set hores del recital al Museu, d’on la gent entrava i sortia per escoltar les ‘Vexations’, Bagés va entrar en una estat gairebé de somiació. “Era un estat de vigília, de son. Em va costar d’arribar-hi perquè al matí, al principi, hi havia molta llum. Però a base d’anar tocant i anar repetint, vaig passar a escoltar només la música i em vaig poder concentrar molt, sobretot, en el meu propi gest. I quan repetixes tant el gest, acaba sent una dansa. Els dits anaven sols, el temps es dilata”.
Esta sensació d’irrealitat va fer que el músic experimentés una agudització dels sentits. “Vaig tancar els ulls. No tenia previst que passés això, simplement va passar. I sentia molt les olors, cosa que no m’havia passat mai. Notava quina gent arribava per l’olor, els perfums els sentia molt. Va ser molt bonic perquè em donava alegria, pensava, mira, una persona nova ha entrat”, recorda.
Però la fita va arribar amb un sacrifici. Estar catorze hores amb les mans enganxades a les tecles requerix disciplina, concentració i, el més important, preparació prèvia. Bagés va fer una dieta de baix residu en els dies anteriors que li permetés no haver d’anar al lavabo durant les catorze hores requerides. També va mesurar els líquids que inseria i va restringir l’aigua durant el procés, alimentant-se només de plàtans i barretes energètiques. Ara, passades més de vint-i-quatre hores des de l’acabament de la interpretació, Bagés encara es ressentix del braç i l’espatlla esquerra, però es mostra content amb l’experiència i l’assoliment del repte. Sobretot destaca l’estat d’unió que es va crear al Museu, amb el públic que el va acompanyar i resseguia les seues notes al piano, “quasi com fantasmes”.