Per Marta Sans, membre del col·lectiu feminista Aixada Lila
L’altre dia, sopant en unes amigues a Barcelona, vaig explicar una mica les activitats que estàvem preparant a Terres de l’Ebre pel 25N. “Ostres, quina feinada feu!” va dir una d’elles, “Està molt bé, tot i que ara les coses en general ja estan molt millor que abans, no?”. Davant la meua cara de circumstàncies, ella va seguir: “Jo la veritat és que no he patit mai violència masclista, ni conec a ningú del meu entorn que n’haigue patit”.
No és la primera vegada que sento estes declaracions, ni tampoc és la primera vegada que les sento en dones. I això és mala senyal, perquè significa que el patriarcat està fent bé la seua feina d’amagar-se al nostre dia a dia a sota d’este estat del benestar que ens volen vendre les institucions (que diuen ser feministes, però son extremadament patriarcals).
Dir això mostra molt poca sororitat en totes les que no coneixes, però sí que n’han patit. És com si jo, que tinc una feina en la que estic contenta, dic que avui en dia la precarietat no existeix: No només estic equivocada, perquè segurament jo soc més precària del que penso, sinó que estic alienada d’una realitat. Aquella en que la majoria, o no tenen feina, o la tenen molt precària. Una de les nostres lluites és també combatre l’alienació: totes estem oprimides pel sistema (de la mateixa manera que jo, tot i tenir una feina que m’agrada, també estic oprimida pel capitalisme), i el primer pas és adonar-se’n. Jo m’adono cada dia de més coses i cada dia passo per situacions que em violenten com a dona i com a persona: des de l’home que em ressegueix en la mirada cada dia quan entro al metro, passant per la companya de feina que a l’hora del cafè em qüestiona el fet de que encara no tinc fills, fins a l’ex-parella que no accepta un no, quan li dic que no vull seguir en la relació.
Este mes han passat coses terribles, la llista d’agressions i feminicidis va en augment i en ella, la temor de totes nosaltres a caminar soles per la nit. L’altre dia vaig llegir al twitter algú que deia que la bretxa de gènere més gran és que nosaltres tenim temor i ells no. És cert, però compte en lo discurs de la temor! Que les institucions l’utilitzen a la seua conveniència, i que també és una arma per sotmetre’ns: “No surtigues sola, ni borratxa, ni de nit.” Jo sí que penso que estem anant enrere i m’enfada molt quan algú diu que les coses van a millor. Vint-i-set feminicidis al 2021 als Països Catalans no és anar a millor. La mateixa dona que em va dir que no havia patit mai violència, a l’hora de marxar em va preguntar que com era que jo agafava el metro per anar a casa: “Jo per la nit sempre vaig en taxi, que els carrers per on jo visc son molt foscos i hi ha poca gent”.